Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

"La alegría, ¿sa­bes?, es justamente lo que más he añorado. Posteriormente, seguro que sí, incluso he sido feliz; pero la felicidad es, respecto a la alegría, como una lám­para eléctrica respecto al sol. La felicidad siempre tiene un objeto, somos felices por algo, es un sen­timiento cuya existencia depende de lo exterior. La alegría, en cambio, no tiene objeto. Te posee sin ningún motivo aparente, en su esencia se parece al sol, arde gracias a la combustión de su propio co­razón."

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

En un temps llunyà

Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l’homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a, una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d’herba i cavalcades d’animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l’alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com un déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d’una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Quim Monzó, En un temps llunyà. Uf, va dir ell.

http://www.blanquernaradio.com/asp/stream.asp?id=CONTE_VICTOR.wma

8 /10

Slumdog Millionaire ha guanyat 8 dels deu Oscars als que estava nominada. Enhorabona!

Sincerament, era l’única pel·lícula nominada que havia vist i, per cert, diumenge la tarde pel cinetube (estic bastant malament econòmicament).

Em va agradar molt. Trobo que té un argument molt ben treballat. No he llegit el llibre en el que està basada la pel·lícula (Q & A de Vikas Swarup) però m’agradaria fer-ho.

Jamal Malik (Dev Patel) és un adolescent pobre de Bombai que un dia s'apunta per anar a la versió índia del programa Qui vol ser milionari?. A partir de la seva participació en el programa, la seva vida sofrirà un gran tomb.

Crec que és una pel·lícula que es mereixia tots els premis que ha obtingut i també crec que ja ens podíem imaginar que triomfaria sabent que el seu director, Danny Boyle, era el mateix que havia dirigit una de les 5 millors pel·lícules britàniques de la història com és Trainspotting.

Quan tothom parla de la famosa Pe, jo l’ignoro i em dedico a dedicar este petit raconet del meu món a una pel·lícula que us recomano a tots.

Per enèsima vegada, ENHORABONA!

http://www.youtube.com/watch?v=QygldUZhhO8

És trist perdre una tradició com esta...

I és que recordo de petita quan anava amb mons pares a la garriga a celebrar el dijous jarder. I ara, la majoria de “nens” amb qui parles diuen: que guai, un dia de festa!!

Dijous 19 de febrer, dijous jarder, encetarà la setmana del carnaval la qual acabarà el dimecres amb l’enterro de la sardina. Ens sorprendrà Aquiles com tot els anys disfressat d’alguna cosa?

Des d’aquí vull reivindicar el dijous jarder i tot el que això comporta.
Les sortides a la Torre de la Carrova, a l’Ermita, al Muntsianell, a la Foradada... I els típics entrepans de truita i salsitxes!!!

Així que tots aquells que pugueu, aneu a “enjardar”! I sinó, recordeu aquesta bonica tradició berenant l’entrepà de truita en salsitxes i de postre una miqueta de menjar blanc!!

La vida és...

Avui, jo que tinc la certa mania de comparar la vida amb objectes, (un tren, un camí, un cigarret, una obra de teatre...) he trobat una altra manera de comparar-la.

La vida és un puzle.

Sé que molta gent ja ho haurà pensat abans que jo. Només cal entrar al google i posar: "puzle vida" i ja veus un seguit d'escrits en este títol.

M'abstinc d'entrar-hi no sigui cosa que influeixi en el meu escrit. Després ja m'ho miraré i pensaré: osti, estos estan a un nivell més elevat que jo!! Però bé, aquí el nivell és este i si no us agrada... què feu llegint??

La vida és un puzle que comencem a fer des del primer instant en que el nostre cor batega en aquest món d'humans. En este instant ja som propietaris de la primera peça.

No tots tenim les mateixes peces al puzle de la vida. Uns en tindran més, els altres menys... Tot i així, tots lluitem per a acabar-lo amb totes les peces.

Tots els fets importants de la nostra vida són peces del puzle. El que hem de procurar és trobar el seu lloc.

Cada persona és una peça. Les persones ens deixen però la peça continua allí, formant part del nostre puzle, de la nostra vida.

TOTS tenim alguna peça deteriorada, esgarrada, trencada, una peça que fa molt temps que està present però que de tantes que en tenim no la veiem... Però del que hem de ser conscients és que aquella peça per deteriorada que estigui, és una peça del nostre puzle.

Molts cops no sabem ni on ni quan ni com posar la peça, ni perquè la tenim. Però estic segura, que abans d'acabar el puzle som capaços de col·locar-les totes al lloc indicat.

Si tanco els ulls i miro el meu puzle hi ha moltes peces que no m'agraden. Peces desagradables, que no puc ni recordar... Però són meues. Les he encaixat com he pogut i en fer-ho, n'he pogut afegir d'altres que m'encanten! D'altres que no canviaria per res del món...

Tanqueu els ulls i imagineu el vostre puzle. Però no intenteu llevar cap peça perquè potser després les altres no encaixen...

Jo em quedo aquí, buscant més peces per al meu puzle.

La vida és el que succeeix mentre esperes...

A que et facin una trucada...
A que arribi un tren...
A que es faci hora per anar a classe...
A que surtin els resultats de les últimes eleccions...
A que et cridin a la consulta del metge...
A la cua d'un cinema per comprar les entrades...
A que el noi que estimes et demostri que per a ell també ets important...


Mentre esperes la trucada que tant desitges que et facin jugues amb els teus germans i ets feliç...
Mentre esperes el tren creixes com a persona llegint un llibre...
Mentre esperes que es faci hora per anar a classe xerres amb els teus amics....
Mentre esperes el resultat de les últimes eleccions desitges que tot canvii, que el món vagi a millor... I t'omples d'esperances, de desitjos...
Mentre esperes a la consulta del metge et fixes amb el nen que està assegut al teu davant i et planteges que tu un dia, també vols ser una bona mare...
Mentre esperes a la cua d'un cinema mires al qui t'acompanya i dónes gràcies per tindre aquella persona al teu costat...
Mentre esperes que aquell noi tant meravellós et done tot el que necessites, te n'adones que potser no és la persona indicada i trobes algú que no pensaves que et podria fer sentir tot allò que desitges...

I és que mentre esperem moltes coses... La vida continua passant...
El temps no es para i espera amb tu...

http://www.goear.com/listen.php?v=06c64d8

César Antonio Molina: "No entiendo la mala fama del cine español"

Jo tampoc. L'última vegada que vaig anar al cine, mentre feia cua per a comprar les entrades, una parella al meu costat discutia sobre quina pel·lícula anar a veure.

- Anem a la de la sala sis?

-No, que és espanyola! - Va contestar-li ella en un to de repugnància.

Quin problema tenim amb les pel·lícules espanyoles? Mar Adentro, El Orfanato, El laberinto del fauno, Te doy mis ojos, Mi vida sin mi... Les heu vist? Potser no, clar... Són espanyoles!!

Doncs estes són pel·lícules que jo, personalment, considero amb més qualitat que moltes d'americanes...

Per això avui, us recomano una pel·lícula espanyola.

No està en cartellera, no sé si la trobareu a cap videoclub. Però d'alguna manera la podreu trobar...

Tesis, Alejandro Amenábar, 1995.

Ángela és una estudiant que prepara una tesis sobre la violència audiovisual. Un dia que va a buscar al director que li porta la tesis el descobreix mort a conseqüència d'haver vist una pel·lícula (aquí molts pensareu, clar, segur que era espanyola!!). La història continua quan Ángela i Chema (un company de la facultat) s'enduen la cinta i descobreixen que és una "snuff-movie"en la que torturen a la noia i l'assassinen. Ángela no ho deixa córrer, quan més en sap d'aquest món, més en vol saber i pot sortir perjudicada.

Qui no ha cridat "corre!!" mentre veu una pel·lícula de por i veu que l'assassí està prop del protagonista? Jo a Ángela li diria: Qui juga en foc, se crema.

5/7/'08

Llavors és quan el vaig descobrir.

La meua amiga estava cansada de llegir i es va posar a escoltar música amb el cap contra la finestra. Estava asseguda al meu davant, anàvem en un Catalunya Exprés i vam triar uns d'aquells seients que tenen una tauleta al mig. Se va deixar el llibre damunt la tauleta i per curiositat el vaig agafa.

... L'onze de novembre de 1997, la Veronika va decidir que -finalment!- havia arribat el moment de matar-se. Va netejar escrupolosament la seva habitació llogada en un convent de monges, va apagar la calefacció, es va rentar les dents i es va estirar al llit.

Va agafar les quatre capses de pastilles per dormir que tenia a la tauleta de nit. En lloc d'aixafar-les i barrejar-les amb aigua, va decidir prendre-se-les d'una en una, perquè hi ha una gran distància entre la intenció i l'acte en si, i volia ser lliure de penedir-se'n a mig camí. Però, a cada pastilla que s'empassava, n'estava més convençuda: al cap de cinc minuts, les capses ja eren buides...

I així em vaig introduir al món d'aquesta noia de Ljubljana que havia decidit suicidar-se fins que vaig sentir: Tinu-ti-tin-ti-tin Pròxima estació: Barcelona Sants.

Em vaig quedar amb ganes de llegir i llegir fins acabar-lo... La meua amiga marxava i no tornaria en un mes... No podia esperar un mes per a seguir llegint!!

Així que... Com qui no vol la cosa.. Vam fer cap a l'FNAC.... I l'endemà, ja baixant sola de Barcelona cap a Amposta, vaig tornar a endinsar-me a la vida de la jove Veronika, donant gràcies a RENFE pels seus retards i donant-me així l'oportunitat de no perdre fil en aquella història tan emocionant...

Veronika decide morir, Paulo Coelho, 1998. És un llibre que us recomano. Un llibre que heu de llegir abans d'anar a veure la pel·lícula. Si, aquest any, s'estrena la pel·lícula de VERONIKA DECIDE MORIR. Us deixo el tràiler per a que pegueu una miradeta.... Tot i que no sé.. Em dona la sensació de que, personalment, em deixarà molt que desitjar..... "ojalá" m'equivoque....

http://es.youtube.com/watch?v=N8swaHqAEbk

M'agrada molt la manera que té d'escriure Coelho... Tant a Veronika decide morir com a Once minutos. Alguns llibres, personalment, em costen... com El zahir i La bruja de Portobello. Però amb una mica de tranquil·litat al teu voltant i concentració, et vas fent amb ells....

A gaudir de la lectura!! I si aquest no el voleu llegir, llegiu-ne un altre... Perquè llegir és un dels millors plaer de la vida!!!

FIB Heineken

The Charlatans, Supergrass i Los Planetas presenciaven el primer cartell. Així començaria la història d’un dels millors festivals de tot el país.

Començant la primera edició l’any 1995 amb una assistència de 8000 persones fins el dia d’avui, on a l’última edició, van assistir 148.000 persones, els escenaris del FIB han acollit artistes com: The Jesus and Mary Chain, The Stone Roses, Chemical Brothers, Blur, Suede,The Cure, Radiohead, Suede, Australian Blonde, Placebo, Oasis, Los Planetas, Belle & Sebastian, James, Manic Street Preachers, Pulp, Lou Reed (The Velvet Underground), Brian Wilson (Beach Boys), Kraftwerk, Pixies, The Strokes, Franz Ferdinand, Artic Monkeys, Depeche Mode, Wilco, Iggy and The Stooges, Nick Cave, Keane, Muse, Kings of Leon, The Hives, Morrissey, Leonard Cohen.... Afegint-hi un llarg etcètera...

No em considero una experta en aquest festival, simplement sé que és una de les millors experiències que he viscut a la meva vida. Unes sensacions inexplicables.

Tu, entre la multitud, cantant aquelles cançons que tant t’agraden, vivint de les melodies i les lletres... Gaudint de l’espectacle!

Com en totes les coses, no tot és positiu... També hi ha crítiques.
La internacionalització del Festival és un problema per a tots aquells que es queixen de l’absència de grups que canten en valencià.

L’organització es defensa dient que la cultura havia d’arribar a més gent i que preferia donar suport a la gent que canta en castellà que no pas als que canten en euskera, català o galleg declarant que no es tractava de: «reducir, sino de tender a un mundo en el que nos podamos comunicar todos mejor y no mirarnos tanto a nosotros mismos.

Pero más que boicotear cualquier cultura, lo que buscamos es apoyar la comunicación masiva, llegar al máximo público posible».

Podríem dir que no em sorprèn tot això. Tal i com estan les coses per allà baix....

Benvinguts!!!

Avui, per a començar, vull explicar-vos el significat del nom del blog, fer-vos entendre el perquè del: "escricenplastidecors".

No heu pensat mai que no pinteu res per a ningú en aquesta vida?

Jo si. Fins i tot vaig pensar de comprar-me una caixa de plastidecors per a pintar a la vida de la gent que més m'estimava, ja que creia que per a ells, jo, no era important.

Però no em va fer falta. Les persones del meu voltant em van fer adonar que, en plastidecors o sense, jo pintava a les seves vides d'una manera o d'una altra.

Qui no ha posseït mai una caixa de plastidecors??

6, 12, 18, 24 colors per a pintar la vida! Cada dia d'un color!!

Per això jo, escric en plastidecors,perquè cada dia és diferent, cada dia és d'un color, però almenys hem d'estar orgullosos que pintem tots els dies, un darrere l'altre!!

Aquí us deixo pintar en tots els colors que vulgueu... però això si: NO es poden utilitzar ni gomes d'esborrar, ni correctors...

Les paraules que plasmem al paper (en aquest cas la xarxa) ja són importants pel simple fet de sortir de nosaltres mateixos. Així que no està permès esborrar.

Benvinguts!!!