Acomiadant-me...

I avui, que és un dia especial, acomiadarem l'any amb una reflexió d'algú molt especial: Paulo Coelho.

La parella somrient (Londres 1977)

Aleshores estava casat amb una noia que es diu Cecília i -en una època en què havia decidit deixar córrer tot allò que no m'entusiasmés- ens en vam anar a viure a Londres. Vivíem al segon pis d'una caseta de Palace Street i ens costava molt fer amics. Però cada nit, una parella jove, que sortia del pub del costat, passava per davant de la finestra i ens cridava i feia gestos perquè baixéssim al carrer.

A mi, em preocupaven molt els veïns, per això feia veure que allò no anava per mi i no baixava mai. Però aquella parella ens cridava sempre, encara que no hi hagués ningú a la finestra.

Una nit, vaig baixar i em vaig queixar pel xivarri que feien.

Immediatament, les seves rialles es van transformar en tristesa: em van demanar disculpes i se'n van anar. Aquella nit em vaig adonar que, encara que busqués amics, em preocupava més "què deien els veïns".

Vaig decidir que la pròxima vegada els convidaria a pujar a casa, i a prendre alguna cosa amb nosaltres. Em vaig estar tota una setmana a la finestra, però no van aparèixer. Vaig començar a freqüentar el pub, amb l'esperança de trobar-me'ls, però l'amo no els coneixia.

Vaig posar un cartell a la finestra on deia: "Torneu a cridar-me". Però l'únic que vaig aconseguir va ser que, un vespre, una colla de borratxos es posessin a cridar tots els renecs imaginables i la veïna -la que em preocupava tant- es queixés de mi al propietari.

No els vaig veure mai més.

Espero que la reflexió de Coelho us serveixi per entendre que hem de fer el que realment desitgem en aquesta vida sense pensar en los “veïns” ja que és l'única manera que podrem tindre aquella mena de felicitat que no ens podrà robar ningú. I esta felicitat és el que us vull desitjar a tots vosaltres pel nou any que comencem esta nit.

Esta nit brindaré per tots vosaltres i per a que sapigueu trobar els moments bons que tenen les coses dolentes que ens esperen al 2010 (que segur que n'hi haurà).

Me l'hauran de tallar per a que no parle CATALÀ!

No sé com explicar ben bé el que vull explicar, no sé si sabré trobar les paraules exactes per a definir els sentiments que tinc quan veig o sento coses d'estes. Indignació, ràbia, impotència i un llarg etcètera de sentiments negatius.

El PP d'Aragó ha realitzat un anunci en contra del català que em sembla... “molt feo”.*

Podeu unir-vos a ells mitjançant el facebook i sinó aquí teniu la seua pàgina web http://www.noalaimposiciondelcatalan.es/ (per si voleu posar-la a preferits) on trobareu comentaris molt bons com ara:

“Algunos se sentirán extraños en su propia tierra y hasta sentirán la necesidad de tener que marcharse, como ya está ocurriendo en otros sitios.”

 

“Aragones....reacciona de una vez..no sigas dormido viendo como esquilman e imponen una cultura que no es nuestra.”

“Jamás haría que mis hijos aprendieran fabla, por muy aragonesa que me sienta, ni muchísimo menos catalán. Los quiero demasiado como para hacerles perder el tiempo y conseguir lo que ya han conseguido en Cataluña ( con ñ ), que chavales jóvenes no sepan expresarse en español o que las empresas estén saliendo de esa región hartas con tanta tontería lingüística entre otras cosas.”

I així hi ha 43.564 persones que pensen més o menys el mateix ja que han recollit 43.567 firmes en contra de la Llei de Llengües del PSOE.

De part meua només vull dir unes certes coses...

Crec que s'haurien de comprar el 43.567 com a dècim de Nadal.

Crec que tots els espaNYols (en NY) que tenen el mateix pensament que els que han fet els comentaris que us he posat a dalt no poden parlar de democràcia com fan molts al fòrum de la pàgina.

Crec que haurien de ser els primers en vore el vídeo que em van fer arribar l'altre dia http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo i comprendran (si és que saben el que vol dir comprendre) qui imposa a qui i des de quan...

I, per molt catalana que em senti, si em ve un “castellanet” preguntant-me en la llengua de Cervantes, li contestaré de la forma que em pugi entendre i no fer-li passar el trauma de que hagi de traduir un: Giri a la dreta i tot recte.

Tot seguit us deixo un enllaç del programa de Buenafuente on parlen sobre el tema (minut 3.25 fins al 07.25).

http://www.youtube.com/watch?v=lmVOKAQ76b0

* Sovint uns trobareu l'expresió "molt feo" quan vulgue utilitzar frases on faig servir com a adjectiu la paraula  aquella que defineix les noies que treballen al carrer en lo bolset i tal...

The Journey

Des del dia 11 fins al 15 d'aquest més m'agradaria viure a Madrid. Si, perquè hi ha una exposició al Retiro anomenada "The journey" que m'agradaria anar a veure.

L’exposició ens explica mitjançant set contenidors les “anècdotes” de la vida d’Helena, una jove de 18 anys de la república de Moldàvia que va ser obligada a prostituir-se a Londres.

Emma Thomson, que va inaugurar l’exposició amb la ministra d’Igualtat, explica que l’exposició no et deixa indiferent.

Molts dels que ja han assistit a l’exposició afirmen que no surten indiferents, que el que més els impacta és el contenidor on es reprodueix l’habitació on treballa Helena. El llit es mou a ritme d’una relació sexual, tot és ple de preservatius i l’olor és repugnant.

Nosaltres ens haurem de conformar en unes fotos i un vídeo... Gaudiu-ne, Madrilenys!

http://www.youtube.com/watch?v=3DRnsv8MSis

Ara ve Nadal...

Matarem al gall i a la butxaqueta no mos queda un ral!! Si fills i filles... Benvinguts a la època del consumisme!!! Jo sóc la primera en anar i comprar i comprar i comprar... Però diràs que és com una mena de teràpia, no? Bueno, el que us volia explicar avui...

Fa uns dies, complint en la meua obligació com a persona consumista que sóc, vaig passar per una botiga de joguets i ja se'm va quedar la cara com la del ninotet aquell del messenger (alt gr 66). Us deixo la foto a continuació per si us impacta tant com a mi...

Si, hi ha trens elèctrics de RENFE!!! No ens prenen prou el pèl en los preus dels bitllets, en los seus retards, en los seus seients durs de c... i en la “mala sombra” dels revisors??

Dono gràcies a Déu, al destí, a Llucifer o a qui sigue per no haver-me fet tindre fills de moment. No suportaria passar per davant de la botiga de joguets i que mon fill em demanés el tren de RENFE. No podria dir-li que no com a persona consumista i mare consentidora que seria... I pam, ja veus els cavalls parant a la porta de casa el dia 6 de gener portant un “paquetorro” per a mon fill.

Passat la tarda muntant el p... tren elèctric, adona-te'n que no sabies que això necessitava piles i no en tens, volta't mig poble buscant una botiga on trobar piles, busca un lloc de casa on et càpiga i quan ja el tens muntat, gaudeix-ne!!

Lo xiquet ja se t'haurà adormit perquè has tardat tant o més com per a muntar un moble de l'Ikea. I et poses a jugar tu. Imaginant que te'n ve un de cara i com és evident ets tu el que ha d'esperar un quart d'hora parat a la via del costat per deixar-li la via lliure a l'altre... Imaginant que el revisor et desperta en dos o tres copets al braç dient-te que “estás viajando en un expres i tu billete es de regional así que tienes que abonar-me cierta cantidad de euros...”. Imaginant que finalment al cap de dos hores i quaranta minuts arribes a casa (quan el recorregut en cotxe es d'una hora i mitja com a màxim). Imaginant que estàs dormint tranquil·lament i et desperta un: Próxima parada: CRambrils, Prupera parada: CRambrils o un Próxima parada l'A..polla- El Perellò.

Deixes d'imaginar i te'n vas al llit pensant que quan el xiquet torne al cole, pegaràs foc al tren de RENFE per a desfogar-te una miqueta dels moments que t'han fet viure els regionals, els catalunya expres i tots els seus amics.

Vull...

Buscant informació per a un treball ho he trobat. Si, últimament quan busco alguna cosa al google (quan googlejo) sempre em surten coses que no estan ni relacionades. És que el google ha deixat de ser una divinitat o és que jo perdo facultats? En fi, esta és una altra història.

He trobat un text de Joan Ollé on imitava un text de José Agustín Goytisolo. Com dirien a les xerrades que anem últimament les meues amistats i jo, no cal que us expliqui res d’estos dos personatges.. Segur que us heu llegit milers de biografies seues...

El text de Joan Ollé està molt bé, fa gràcia. He intentat imitar a Joan Ollé quan imita a José Agustín Goytisolo. Segur que me deixo algo...

Vull entendre les cançons a la primera i aprendre les lletres només escoltant-les una vegada. Vull parlar català, castellà, gallec, euskera, anglès, francès, portuguès, italià, alemany, grec, llatí, àrab i xinès. Vull anar una vegada per setmana al teatre i dos vegades per setmana al cinema. Vull que facin un món per als polítics i que estigui ben lluny. Vull tindre records des del moment en que vaig néixer. Vull saber si una persona em farà mal només en veure-la, així ja no la introduiria a la meua vida. Vull que la meua família sigue feliç de la manera que vulguen. Vull tindre una biblioteca a casa. Vull volar en globus. Vull fer una ruta de 365 dies per Londres. Vull viatjar fins que em canse. Vull tindre nebots i poder estar en ells. Vull algú que em face xocolate bullit i xurros quan me desperte un diumenge al matí. Vull tindre un pub. Vull saber parlar en la gent sense haver d'anar una mica alcoholicota. Vull assistir a un concert setmanalment. Vull treballar d'algo que m'agrade realment. Vull tindre als meus amics al costat en moments difícils. Vull ser sincera. Vull presenciar lo mil de cent sense folre ni manilles. Vull que la llibertat d'expressió sigue real. Vull que facen bous a festes i concerts dignes. Vull que els grups minoritaris comencen a ser majories. Vull que el català tingue el respecte que es mereix. Vull que les musiquetes dels ascensors i les que et posen d'espera quan truques a algun lloc siguen cançons de Muse. Vull saber ballar. Vull que ma mare sigue immortal. Vull estimar. Vull que m'estimen. Vull que Kurt Cobain i Freddy Mercury ressusciten. Vull aprendre'm la cançó de “aborregau” del Padre Jony. Vull tindre un fill que pugue estar orgullós de mi. Vull molta roba. Vull disfressar-me de Teo. Vull tindre una conversa en Matt Bellamy. Vull anar a Cuarto Milenio de públic. Vull dir tot allò que no dic. Vull que Rajoy confesse que la seua cançó preferida és “Bon dia” dels Pets. Vull que me canten el “Bona nit” mentre m'adormo. Vull una família. Vull ser feliç. Vull que l'alegria estigue sempre present a la meua i a la vostra vida.

Analitzant Amposta (I)

No sé qui se n'ocupa d'estes coses. No sé si és l'alcalde, algun regidor o Rita la cantadora però si ho sabés, li preguntaria uns quants dubtes que em sorgeixen quan passejo per Amposta. Simplement ho preguntaria per curiositat i per tindre alguna raó consistent quan veuria coses com les que vaig veure ahir a la nit.

La història la puc començar dient-vos que no he entès mai perquè els bancs que posen per la ciutat estan de cara les cases. Potser hi ha alguna raó lògica i jo sóc curta i encara no ho he “pillat”.

Però el que vull explicar-vos i que realment m'ha semblat trist és el fet d'arribar al carrer Verge del Pilar (el carrer de les flors) i veure les cadiresmenjapipes allà instal·lades. Cadires-menja-pipes.

Està clar que a Amposta feien falta papereres, si... També està clar que per esta zona diràs que no sabíem el que eren perquè pel que fa a mi no recordo haver vist mai una paperera per n'estos carrers... Ja tenim un punt a favor: Han instal·lat papereres!! Però... Què és el que hi ha al costat de la paperera?? UNA cadira? Una trista cadira? Una cadira i una paperera...Veig la imatge del típic “agüelo” assentadet (tot sol, evidentment, només hi ha una cadira) menjant pipes ja que té la paperera al costat mateix per a tirar-les... En fi, no m'agrada massa la idea cadiresmenjapipes (que no estan ni de cara   la paret ni de cara al carrer) però no és el pitjor que he vist estos dies...

No cal que ens movem del Verge del Pilar per a que ens entren més ganes de plorar.
El carrer “Ample” ara s'haurà de dir “carrer ample de “ceres””. Està quedant tot molt ben arregladet però no sé quina mania tenen de fer les voreres tan summament amples i deixar la calçada tan estreta. Passa el camionet d' Acciona i t'arrenca el retrovisor!!!

Però em vaig tranquil·litzar quan vaig veure que havien fet un parell de coses que m'agradaven. Han substituit el “ceda” de la cruïlla Verge del Pilar/ Garcia Valiño per un STOP immens i que esperem que la gent respecte.

El que també van fer ahir (o abans i jo no ho havia vist) va ser obrir les llumetes de Nadal!! Unes més boniques que les altres, a uns llocs més que als altres... però això no canviarà mai! Ara diràs que Amposta té una miqueta més de vida!

Alfa

Quan ma mare em demana que li programe el vídeo per a gravar o que li explique com es miren les trucades perdudes del mòbil o qualsevol altra cosa relacionada amb la tecnologia, em dóna molta ràbia. La meua resposta és sempre la mateixa: Perquè no n'aprens? No ets tan i tan gran!!

La reflexió arriba quan surto fora al “quartet” a fumar (zona habilitada per als fumadors a casa de Margaret). M'assento a la cadira i em miro la màquina de cosir...

El que li passa a ma mare (en este cas i a la gent “gran” en general) és que no té prou picardia com per a contestar-me. La seua resposta hauria de ser sempre la mateixa: Jo no sabré mirar les trucades perdudes del mòbil, que al cap i a la fi si algú vol alguna cosa ja tornaran a telefonar, però tu no saps ni cosir-te un botó.

I és que vacil·lem molt de saber-ho tot sobre les noves tecnologies i no sabem ni cosir-mos un botó. Molts me podreu dir que si... Però expliqueu-me si sabeu fer una paella tan bona com la de les mares o sabeu posar una cortina o us passaríeu una tarde sencera cosint a la màquina arreglant alguna peça de roba que per una misèria d'euros la podeu tornar a comprar.

Si la resposta és si, us envejo i la meva reflexió ha estat equivocada i sorprenentment, les noves generacions som millors.

Singlot?

Si ric molt, em passa. Quan bec molt també. Algú s'ha parat a pensar què és i perquè ens passa?? Avui, per primera vegada a la meua vida ho he pensat.  Com és que tinc singlot??

* El singlot és un soroll inspiratori que resulta de la contracció brusca, intermitent i involuntària del diafragma i els músculs intercostals inspiratoris. Finalitza degut a un tancament brusc de la glotis.

He de dir que només he tingut un dels tres tipus de singlot, l'agut, transitori o benigne com vulgueu nombrar-lo. Este tipus de singlot dura menys de 48 hores (menys mal) .

El que més gràcia m'ha fet és corroborar científicament que el singlot és produït per varies causes en especial: Riure massa o l'excés d'alcohol!!!! Recordeu-m'ho quan baixessem de Tosses algun dissabte la nit i us pregunti: eeeeeeeeeeeh!!!!!!!!! Perquè tinc "hipo" ara eeeeh??? Tots los dissabtes igual, xeic!!!!

* Extret de la viquipèdia.

Plastidecors... Ja torno a ser aquí!!

Em diuen que ja ni escric amb plastidecors, que tinc el blog abandonat i un llarg etcètera.

I us dono la raó. Però és que se’m va acabar la punta dels plastidecors i abans no he comprat una maquineta...

Avui, per retornar a la vida blogaire, us volia parlar de la meva amiga, companya, coneguda... Y. Diem-li Y per no dir-li X, que diràs que fa més nom de noi.

L’Y és víctima (o per la forma de pensar de la seva família una afortunada) d’un matrimoni concertat.

Hauríem d’entendre que només estan seguint les tradicions de la seva cultura i el que per a nosaltres pot semblar un escàndol, per a ells és normal. Els seus pares s’han criat amb aquestes tradicions culturals i socials que xoquen tant amb la cultura occidental, la nostra i també, la de la seva pròpia filla.

A l’Y no li agrada el noi, no vol casar-se perquè està enamorada d’un altre. (Que tots podem endevinar qui és... L’F.)

Després d'intentar convèncer-la durant molt temps de que ja era prou gran per a prendre les seves decisions, que no estava al seu país i que aquí les coses eren diferents, he desistit. Suposo que el respecte als seus pares i a la seva cultura és superior a tot això.

I si ho mirem d'una altra manera, també podem suposar que la xifra de 15.000 € és molt dolça i al pronunciar-la se’t queda un bon gust a la boca... Que faria jo amb 15.000 euros?? Segur que l’Y en treu bon profit.

Tot i això, Y, et desitjo que siguis feliç durant el teu matrimoni concertat i que disfrutis dels 15.000 euros...

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

"La alegría, ¿sa­bes?, es justamente lo que más he añorado. Posteriormente, seguro que sí, incluso he sido feliz; pero la felicidad es, respecto a la alegría, como una lám­para eléctrica respecto al sol. La felicidad siempre tiene un objeto, somos felices por algo, es un sen­timiento cuya existencia depende de lo exterior. La alegría, en cambio, no tiene objeto. Te posee sin ningún motivo aparente, en su esencia se parece al sol, arde gracias a la combustión de su propio co­razón."

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

En un temps llunyà

Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l’homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a, una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d’herba i cavalcades d’animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l’alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com un déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d’una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Quim Monzó, En un temps llunyà. Uf, va dir ell.

http://www.blanquernaradio.com/asp/stream.asp?id=CONTE_VICTOR.wma

8 /10

Slumdog Millionaire ha guanyat 8 dels deu Oscars als que estava nominada. Enhorabona!

Sincerament, era l’única pel·lícula nominada que havia vist i, per cert, diumenge la tarde pel cinetube (estic bastant malament econòmicament).

Em va agradar molt. Trobo que té un argument molt ben treballat. No he llegit el llibre en el que està basada la pel·lícula (Q & A de Vikas Swarup) però m’agradaria fer-ho.

Jamal Malik (Dev Patel) és un adolescent pobre de Bombai que un dia s'apunta per anar a la versió índia del programa Qui vol ser milionari?. A partir de la seva participació en el programa, la seva vida sofrirà un gran tomb.

Crec que és una pel·lícula que es mereixia tots els premis que ha obtingut i també crec que ja ens podíem imaginar que triomfaria sabent que el seu director, Danny Boyle, era el mateix que havia dirigit una de les 5 millors pel·lícules britàniques de la història com és Trainspotting.

Quan tothom parla de la famosa Pe, jo l’ignoro i em dedico a dedicar este petit raconet del meu món a una pel·lícula que us recomano a tots.

Per enèsima vegada, ENHORABONA!

http://www.youtube.com/watch?v=QygldUZhhO8

És trist perdre una tradició com esta...

I és que recordo de petita quan anava amb mons pares a la garriga a celebrar el dijous jarder. I ara, la majoria de “nens” amb qui parles diuen: que guai, un dia de festa!!

Dijous 19 de febrer, dijous jarder, encetarà la setmana del carnaval la qual acabarà el dimecres amb l’enterro de la sardina. Ens sorprendrà Aquiles com tot els anys disfressat d’alguna cosa?

Des d’aquí vull reivindicar el dijous jarder i tot el que això comporta.
Les sortides a la Torre de la Carrova, a l’Ermita, al Muntsianell, a la Foradada... I els típics entrepans de truita i salsitxes!!!

Així que tots aquells que pugueu, aneu a “enjardar”! I sinó, recordeu aquesta bonica tradició berenant l’entrepà de truita en salsitxes i de postre una miqueta de menjar blanc!!

La vida és...

Avui, jo que tinc la certa mania de comparar la vida amb objectes, (un tren, un camí, un cigarret, una obra de teatre...) he trobat una altra manera de comparar-la.

La vida és un puzle.

Sé que molta gent ja ho haurà pensat abans que jo. Només cal entrar al google i posar: "puzle vida" i ja veus un seguit d'escrits en este títol.

M'abstinc d'entrar-hi no sigui cosa que influeixi en el meu escrit. Després ja m'ho miraré i pensaré: osti, estos estan a un nivell més elevat que jo!! Però bé, aquí el nivell és este i si no us agrada... què feu llegint??

La vida és un puzle que comencem a fer des del primer instant en que el nostre cor batega en aquest món d'humans. En este instant ja som propietaris de la primera peça.

No tots tenim les mateixes peces al puzle de la vida. Uns en tindran més, els altres menys... Tot i així, tots lluitem per a acabar-lo amb totes les peces.

Tots els fets importants de la nostra vida són peces del puzle. El que hem de procurar és trobar el seu lloc.

Cada persona és una peça. Les persones ens deixen però la peça continua allí, formant part del nostre puzle, de la nostra vida.

TOTS tenim alguna peça deteriorada, esgarrada, trencada, una peça que fa molt temps que està present però que de tantes que en tenim no la veiem... Però del que hem de ser conscients és que aquella peça per deteriorada que estigui, és una peça del nostre puzle.

Molts cops no sabem ni on ni quan ni com posar la peça, ni perquè la tenim. Però estic segura, que abans d'acabar el puzle som capaços de col·locar-les totes al lloc indicat.

Si tanco els ulls i miro el meu puzle hi ha moltes peces que no m'agraden. Peces desagradables, que no puc ni recordar... Però són meues. Les he encaixat com he pogut i en fer-ho, n'he pogut afegir d'altres que m'encanten! D'altres que no canviaria per res del món...

Tanqueu els ulls i imagineu el vostre puzle. Però no intenteu llevar cap peça perquè potser després les altres no encaixen...

Jo em quedo aquí, buscant més peces per al meu puzle.

La vida és el que succeeix mentre esperes...

A que et facin una trucada...
A que arribi un tren...
A que es faci hora per anar a classe...
A que surtin els resultats de les últimes eleccions...
A que et cridin a la consulta del metge...
A la cua d'un cinema per comprar les entrades...
A que el noi que estimes et demostri que per a ell també ets important...


Mentre esperes la trucada que tant desitges que et facin jugues amb els teus germans i ets feliç...
Mentre esperes el tren creixes com a persona llegint un llibre...
Mentre esperes que es faci hora per anar a classe xerres amb els teus amics....
Mentre esperes el resultat de les últimes eleccions desitges que tot canvii, que el món vagi a millor... I t'omples d'esperances, de desitjos...
Mentre esperes a la consulta del metge et fixes amb el nen que està assegut al teu davant i et planteges que tu un dia, també vols ser una bona mare...
Mentre esperes a la cua d'un cinema mires al qui t'acompanya i dónes gràcies per tindre aquella persona al teu costat...
Mentre esperes que aquell noi tant meravellós et done tot el que necessites, te n'adones que potser no és la persona indicada i trobes algú que no pensaves que et podria fer sentir tot allò que desitges...

I és que mentre esperem moltes coses... La vida continua passant...
El temps no es para i espera amb tu...

http://www.goear.com/listen.php?v=06c64d8

César Antonio Molina: "No entiendo la mala fama del cine español"

Jo tampoc. L'última vegada que vaig anar al cine, mentre feia cua per a comprar les entrades, una parella al meu costat discutia sobre quina pel·lícula anar a veure.

- Anem a la de la sala sis?

-No, que és espanyola! - Va contestar-li ella en un to de repugnància.

Quin problema tenim amb les pel·lícules espanyoles? Mar Adentro, El Orfanato, El laberinto del fauno, Te doy mis ojos, Mi vida sin mi... Les heu vist? Potser no, clar... Són espanyoles!!

Doncs estes són pel·lícules que jo, personalment, considero amb més qualitat que moltes d'americanes...

Per això avui, us recomano una pel·lícula espanyola.

No està en cartellera, no sé si la trobareu a cap videoclub. Però d'alguna manera la podreu trobar...

Tesis, Alejandro Amenábar, 1995.

Ángela és una estudiant que prepara una tesis sobre la violència audiovisual. Un dia que va a buscar al director que li porta la tesis el descobreix mort a conseqüència d'haver vist una pel·lícula (aquí molts pensareu, clar, segur que era espanyola!!). La història continua quan Ángela i Chema (un company de la facultat) s'enduen la cinta i descobreixen que és una "snuff-movie"en la que torturen a la noia i l'assassinen. Ángela no ho deixa córrer, quan més en sap d'aquest món, més en vol saber i pot sortir perjudicada.

Qui no ha cridat "corre!!" mentre veu una pel·lícula de por i veu que l'assassí està prop del protagonista? Jo a Ángela li diria: Qui juga en foc, se crema.

5/7/'08

Llavors és quan el vaig descobrir.

La meua amiga estava cansada de llegir i es va posar a escoltar música amb el cap contra la finestra. Estava asseguda al meu davant, anàvem en un Catalunya Exprés i vam triar uns d'aquells seients que tenen una tauleta al mig. Se va deixar el llibre damunt la tauleta i per curiositat el vaig agafa.

... L'onze de novembre de 1997, la Veronika va decidir que -finalment!- havia arribat el moment de matar-se. Va netejar escrupolosament la seva habitació llogada en un convent de monges, va apagar la calefacció, es va rentar les dents i es va estirar al llit.

Va agafar les quatre capses de pastilles per dormir que tenia a la tauleta de nit. En lloc d'aixafar-les i barrejar-les amb aigua, va decidir prendre-se-les d'una en una, perquè hi ha una gran distància entre la intenció i l'acte en si, i volia ser lliure de penedir-se'n a mig camí. Però, a cada pastilla que s'empassava, n'estava més convençuda: al cap de cinc minuts, les capses ja eren buides...

I així em vaig introduir al món d'aquesta noia de Ljubljana que havia decidit suicidar-se fins que vaig sentir: Tinu-ti-tin-ti-tin Pròxima estació: Barcelona Sants.

Em vaig quedar amb ganes de llegir i llegir fins acabar-lo... La meua amiga marxava i no tornaria en un mes... No podia esperar un mes per a seguir llegint!!

Així que... Com qui no vol la cosa.. Vam fer cap a l'FNAC.... I l'endemà, ja baixant sola de Barcelona cap a Amposta, vaig tornar a endinsar-me a la vida de la jove Veronika, donant gràcies a RENFE pels seus retards i donant-me així l'oportunitat de no perdre fil en aquella història tan emocionant...

Veronika decide morir, Paulo Coelho, 1998. És un llibre que us recomano. Un llibre que heu de llegir abans d'anar a veure la pel·lícula. Si, aquest any, s'estrena la pel·lícula de VERONIKA DECIDE MORIR. Us deixo el tràiler per a que pegueu una miradeta.... Tot i que no sé.. Em dona la sensació de que, personalment, em deixarà molt que desitjar..... "ojalá" m'equivoque....

http://es.youtube.com/watch?v=N8swaHqAEbk

M'agrada molt la manera que té d'escriure Coelho... Tant a Veronika decide morir com a Once minutos. Alguns llibres, personalment, em costen... com El zahir i La bruja de Portobello. Però amb una mica de tranquil·litat al teu voltant i concentració, et vas fent amb ells....

A gaudir de la lectura!! I si aquest no el voleu llegir, llegiu-ne un altre... Perquè llegir és un dels millors plaer de la vida!!!

FIB Heineken

The Charlatans, Supergrass i Los Planetas presenciaven el primer cartell. Així començaria la història d’un dels millors festivals de tot el país.

Començant la primera edició l’any 1995 amb una assistència de 8000 persones fins el dia d’avui, on a l’última edició, van assistir 148.000 persones, els escenaris del FIB han acollit artistes com: The Jesus and Mary Chain, The Stone Roses, Chemical Brothers, Blur, Suede,The Cure, Radiohead, Suede, Australian Blonde, Placebo, Oasis, Los Planetas, Belle & Sebastian, James, Manic Street Preachers, Pulp, Lou Reed (The Velvet Underground), Brian Wilson (Beach Boys), Kraftwerk, Pixies, The Strokes, Franz Ferdinand, Artic Monkeys, Depeche Mode, Wilco, Iggy and The Stooges, Nick Cave, Keane, Muse, Kings of Leon, The Hives, Morrissey, Leonard Cohen.... Afegint-hi un llarg etcètera...

No em considero una experta en aquest festival, simplement sé que és una de les millors experiències que he viscut a la meva vida. Unes sensacions inexplicables.

Tu, entre la multitud, cantant aquelles cançons que tant t’agraden, vivint de les melodies i les lletres... Gaudint de l’espectacle!

Com en totes les coses, no tot és positiu... També hi ha crítiques.
La internacionalització del Festival és un problema per a tots aquells que es queixen de l’absència de grups que canten en valencià.

L’organització es defensa dient que la cultura havia d’arribar a més gent i que preferia donar suport a la gent que canta en castellà que no pas als que canten en euskera, català o galleg declarant que no es tractava de: «reducir, sino de tender a un mundo en el que nos podamos comunicar todos mejor y no mirarnos tanto a nosotros mismos.

Pero más que boicotear cualquier cultura, lo que buscamos es apoyar la comunicación masiva, llegar al máximo público posible».

Podríem dir que no em sorprèn tot això. Tal i com estan les coses per allà baix....

Benvinguts!!!

Avui, per a començar, vull explicar-vos el significat del nom del blog, fer-vos entendre el perquè del: "escricenplastidecors".

No heu pensat mai que no pinteu res per a ningú en aquesta vida?

Jo si. Fins i tot vaig pensar de comprar-me una caixa de plastidecors per a pintar a la vida de la gent que més m'estimava, ja que creia que per a ells, jo, no era important.

Però no em va fer falta. Les persones del meu voltant em van fer adonar que, en plastidecors o sense, jo pintava a les seves vides d'una manera o d'una altra.

Qui no ha posseït mai una caixa de plastidecors??

6, 12, 18, 24 colors per a pintar la vida! Cada dia d'un color!!

Per això jo, escric en plastidecors,perquè cada dia és diferent, cada dia és d'un color, però almenys hem d'estar orgullosos que pintem tots els dies, un darrere l'altre!!

Aquí us deixo pintar en tots els colors que vulgueu... però això si: NO es poden utilitzar ni gomes d'esborrar, ni correctors...

Les paraules que plasmem al paper (en aquest cas la xarxa) ja són importants pel simple fet de sortir de nosaltres mateixos. Així que no està permès esborrar.

Benvinguts!!!