dimecres, 26 d’octubre del 2011

Avui no era el meu dia

El meu dia comença quan encara és de nit. He dormit 4 hores si fa no fa. Mitja hora que em va costar dormir-me, mitja hora que ha estat sonant el despertador... sí, 4 hores.

Intento complir amb els passos de la meua higiene personal mentre pel cap només em passa una cosa: Si haguessis estudiat abans, ara encara podries estar dormint però “claro”, això sempre ho pensem a última hora!

De repent no controlo la força de les meues mans i la pressió de l’aigua impacta sobre la pica i deixa tota la meua camisa xopa. CANVIA’T UNA ALTRA VEGADA.  No comencem bé el dia.

Un tallat em posarà les piles. La llàstima és que no tinc llet, només aquells potets de 10 grams. Me’n posaré 4 o  5. El primer em peta a les mans i, per la poca llet que hi ha allà dins, tot queda fet un desastre. Llet per aquí, llet per allà...  NETEJO. Poso la tassa a la cafetera, premo el botonet i... no he posat càpsula. TIRA LA LLET AIGUALIDA, torna a obrir els potets (esta vegada en precaució) i POSA LA CÀPSULA. Per més inri, obro la nevera i allà, a la primera lleixa, hi ha un pot de llet... Passo, no vull pensar.

“Llegeixo” el Periódico i la Vanguardia i en una de les seues seccions trobo un curs molt interessant. M’encanta, està fet per a mi! Miro la data i és del 2010. Pel meu cap només passa una cosa: Avui no és el meu dia.

Hotmail, Gmail, Facebook... Ara ja puc començar a estudiar. Porto una bona estona amb els requisits de les relacions laborals, el dret, les seues fonts  materials, els drets i deures dels treballadors... I ja surt el sol. Tot va rodat, el temps que tenia calculat per estudiar cada punt inclús és excessiu.

09.00 a.m.: És nota que és dimarts i fan mercat. Cotxe cap aquí, clàxon cap allà, “an vas mariasinta?”, “xica, no t’havia vist! Què fa ton fill d’aquell mal dolent?”...

Així serà tot el matí. He de marxar. Se m’obre una llum i recordo que al poble tenim una biblioteca i comarcal, poca broma! Com que sé que els seus horaris són una mica particulars m’ho miro per Internet abans de dutxar-me, assecar-me el pèl, vestir-me i caminar.

Perfecte, la pàgina no va. Per sort el Google em porta a la pàgina de l’ajuntament i allà m’informen que la biblioteca està oberta dimarts, dijous i divendres al matí. Quina sort he tingut, avui és dimarts!!

Surto de casa i em trobo a una persona molt estimada per mi però, alhora, molt xerradora. Com que no sé ser assertiva per dir-li “no em paro a parlar perquè vaig a estudiar” faig de veure que busco alguna cosa per la bossa i no la veig. Ho sento, avui no podia perdre 42 minuts parlant al carrer com l’última vegada que la vaig veure.

M’endinso al mercat. Cotxet de crio per aquí, “tacataca” per allà, “a tré, a tré”, “me lo quitan de lah maaaanoh”... I un llarg etcètera.

No trobo la sortida perquè tots els carrers estan tallats. FINALMENT, trobo un carrer pel que puc sortir. Entre una parada de bosses de mà (no he mirat en cap moment) i una de calcetins.

Creuo el carrer del Grau, passo per darrera de la Unió Filharmònica i arribo al Castell. M’entra el riure quan penso que tot allò sembla un altre món, que es veu diferent si és de dia i no vas acompanyada de la teua amiga per dir-te que allà vivia no sé qui.

Des de lluny veig que a la porta hi ha un cartell... La cosa pinta malament.

El llegeixo i la meua primera reacció és voler ser una incívica i petar a “patades” els vidres de la porta, però no. M’indigno i em surten del cor les següents 8 paraules: Bon collons! Sempre igual, quina merda de poble! La noia que fumava allà, ha rigut. El noi que llegia el cartell al meu costat ha expressat que ara, tornaria el llibre amb retard, que ell esta setmana ja no tornava. I els de l’escola d’art segur que s’han “descollonat” a costelles de tots els inútils que pensàvem utilitzar la biblioteca durant el matí.

La resta del dia no l’explico, el que m’importa és que us quedeu amb això.

Em rebenta que tot es faci d’esta manera. Que es posi un cartell a la porta dient que dimarts 24 d’octubre la biblioteca estarà tancada (i, perdoneu, PERÒ ÉS DIMARTS 25!), que els horaris siguin tant justos i que no tinguin res en compte. No hi ha una pàgina web de la biblioteca o de l’ajuntament per informar?

Parlo des de la ignorància, sí. Sé que possiblement l’aforament màxim per dia deu ser de... 6 persones? I no surt molt a compte ampliar horaris però considero que és un gos que es mossega la cua. Si els horaris fossin més adequats, possiblement hi aniria més gent.

Parlant clar, m’ha fastiguejat moltíssim. Per un dia que em decideixo...

diumenge, 4 de setembre del 2011

Never judge a book by it’s cover

Una vegada, fa mil tres-cents anys aproximadament, vaig començar quart d’anglès a l’EOI. I dic començar perquè és va quedar en això, en un començament i una pèrdua de 200€ aproximadament...

Però “començar” este curs em va servir per entendre algunes coses.

Primer vaig entendre que no hi ha categories en este món, que una mindundi com jo, treballadora d’un magatzem de fruites i verdures, podia estar compartint classe amb profes, treballadors de l’ajuntament i dones de 40 anys que vivien del seu home.

Dos dies després vaig “reafirmar” que un mal professor pot fer que un alumne brillant (com era jo, clar) arribi a avorrir allò que sempre li ha encantat, allò pel que sempre havia tingut il·lusió.

Després vaig entendre que, abans de coquetejar, sempre has de mirar que no porti un anell. Un anell de casat. (La gent, cada dia, es casa més jove).


I, per últim, vaig entendre això: No jutgis mai un llibre per la seua tapa. 
Recordo que va ser de les poques coses que vaig pillar aquella classe...

Realment té raó, i ahir, encara me’n vaig adonar més. “Sucesos varios” durant tot el dia em van fer pensar en aquell precís moment quan l’anglesa ens va dir la frase. “Never judge a book by it’s cover”. 

Pensem que coneixem la gent que ens envolta i ens veiem capaços per poder opinar, aconsellar, criticar i, inclús, prendre decisions per ells.

Per molt que us faci una reflexió continuareu pensant igual, continuareu opinant, aconsellant, criticant... Perdó, ho continuarEM fent. 

Però la qüestió és que abans de fer-ho ens parem a pensar, ni que sigue per un moment, el per què d’aquella actitud, d’aquella vida, d’aquella presa de decisions...  

El que importa és deixar la tapa i endinsar-nos en la meravellosa lectura d’aquell llibre...

El que importa és donar una oportunitat per conèixer les persones.  A vegades, sense saber-ho, en podem conèixer de meravelloses.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Va de trens...

La gent està molt indignada sempre amb RENFE. I jo, avui, la defenso. És normal que la RENFE es comporti així. Us heu parat a pensar quina publicitat se li ha fet, PROBETA?


Només us cal pensar amb aquell refrany: “El tren només passa una vegada”. MENTIDA!

Si us fixeu, el tren ens dóna l’oportunitat de no perdre’l arribant amb una mica de retràs. Si, en el cas que la nostra estupidesa arribés al màxim i nosaltres també féssim tard, després d’una hora i mitja, en passa un altre amb la mateixa direcció! Sinó, l’endemà, a la mateixa hora que avui (o amb una mica de retràs) n’arriba un altre... I sinó, per què no agafar-ne un que vagi en una altra direcció?

La qüestió és agafar UN tren, fer un viatge, fer EL VIATGE..