dilluns, 9 d’agost del 2010

He de demanar perdó…

No per estar cinc mesos sense escriure al bloc. Jo no us vaig prometre en cap moment que escriuria cada dia o cada x temps, no? Així que no us podeu queixar perquè teniu el plaer de llegir els meus escrits de tant en tant que ja és prou. Avui, a qui vull demanar perdó és a aquelles persones que tots hem vist alguna vegada, que tots hem imitat i inclús, ens n’hem rigut d’ells.

Us estic parlant dels típics “guiris” que afortunadament no són molt abundants a les nostres terres (si ho comparem amb Barcelona…).
Quan parlem de guiris ja ens ve al cap aquell personatge típic amb un moreno a l’estil gamba, amb les sandàlies i els calcetins blancs, amb la càmera de fotos penjada al coll…

Este cap de setmana a la capital n’he vist moltíssims però han estat ignorats per part meua ja que no era la primera vegada que en veia. Només m’he fixat en unes xiques que he trobat quan me disposava a agafar el bus per a tornar a casa.

Quan m’esperava a la infernal parada on devíem estar a més graus que a casa del Lucifer les he mirat al meu voltant i he pensat: La meitat dels que volen agafar el bus són guiris i l’altra meitat són gent que torna de vacances. Quina ràbia que me donen!!

Feia uns deu minuts (i encara me’n quedaven 40) que m’esperava allà “a mil grados bajo la sombra” quan vaig decidir marxar a algun lloc on, almenys, corregués l’aire...

No sé perquè aquelles xiques me van cridar l’atenció. Possiblement va ser el seu vestuari a lo “pink panter”. Tan la suposada mare d’una certa edat com les dos filles vestien un rosa “pastel” de lo més poc “cool” possible. Al meu cap ja corrien mil preguntes com ara: I el pare? S’han separat? Deu estar en una altra?? En fi, em feien gracia perquè anaven en un parell de xiques més (una altra mare i filla segons la meva deducció) i no paraven de fer-se fotos ( a lo guiri). I així fins que el conductor va obrir la porta de l’autobús.

La filla gran pink panter va dirigir-se al conductor dient-li: “Vamos juntos pero para pagar dos cuenta. Una tres i otro dos.” La noia se sentia orgullosa del seu español, jo casi que l’aplaudeixo i tot. Però vaig pensar que segur que estava fent un erasmus aquí a Barna i que ja l’hi valia, que podia parlar un català que ni el senyor President!!!

Jo estava al meu món, pensant en lo Montilla del Polònia quan de sobte sento: Serán 52’50 € i 35€ por favor. Perdonaaaa??? Com dirien al meu poble: Me vaig quedar loca.
Hem de tenir en compte que un bono-5 (que diu l’Hife que ja no fan però pel que he comprovat encara en continuen venent) val 56’30 € aquí les guiris (amigues meues ja) estaven tirant els diners de mala manera!!

No vaig voler dir res perquè desconec si el conductor pot vendre bons així que vaig fer de veure que no havia sentit res. Però la cosa no acaba aquí. La Pink panter li pregunta si “esto es de ida y vuelta?” i el conductor li diu que no, que “la vuelta la tiene que comprar cuando regrese”.  La mare que em va parir!!! Serà mala persona el conductor!!!

Així que res, la guiri tota feliç, va baixar amb la seva family cap a la Ràpita pagant 175 € (anar i tornar de cinc persones) quan en realitat en 91’10 euros hagués pogut fer el trajecte.

En fi, pobres guiris. La qüestió és que nosaltres una vegada a l’any, per sort o per desgràcia, també som guiris.