La vida és el que succeeix mentre esperes...

A que et facin una trucada...
A que arribi un tren...
A que es faci hora per anar a classe...
A que surtin els resultats de les últimes eleccions...
A que et cridin a la consulta del metge...
A la cua d'un cinema per comprar les entrades...
A que el noi que estimes et demostri que per a ell també ets important...


Mentre esperes la trucada que tant desitges que et facin jugues amb els teus germans i ets feliç...
Mentre esperes el tren creixes com a persona llegint un llibre...
Mentre esperes que es faci hora per anar a classe xerres amb els teus amics....
Mentre esperes el resultat de les últimes eleccions desitges que tot canvii, que el món vagi a millor... I t'omples d'esperances, de desitjos...
Mentre esperes a la consulta del metge et fixes amb el nen que està assegut al teu davant i et planteges que tu un dia, també vols ser una bona mare...
Mentre esperes a la cua d'un cinema mires al qui t'acompanya i dónes gràcies per tindre aquella persona al teu costat...
Mentre esperes que aquell noi tant meravellós et done tot el que necessites, te n'adones que potser no és la persona indicada i trobes algú que no pensaves que et podria fer sentir tot allò que desitges...

I és que mentre esperem moltes coses... La vida continua passant...
El temps no es para i espera amb tu...

http://www.goear.com/listen.php?v=06c64d8

César Antonio Molina: "No entiendo la mala fama del cine español"

Jo tampoc. L'última vegada que vaig anar al cine, mentre feia cua per a comprar les entrades, una parella al meu costat discutia sobre quina pel·lícula anar a veure.

- Anem a la de la sala sis?

-No, que és espanyola! - Va contestar-li ella en un to de repugnància.

Quin problema tenim amb les pel·lícules espanyoles? Mar Adentro, El Orfanato, El laberinto del fauno, Te doy mis ojos, Mi vida sin mi... Les heu vist? Potser no, clar... Són espanyoles!!

Doncs estes són pel·lícules que jo, personalment, considero amb més qualitat que moltes d'americanes...

Per això avui, us recomano una pel·lícula espanyola.

No està en cartellera, no sé si la trobareu a cap videoclub. Però d'alguna manera la podreu trobar...

Tesis, Alejandro Amenábar, 1995.

Ángela és una estudiant que prepara una tesis sobre la violència audiovisual. Un dia que va a buscar al director que li porta la tesis el descobreix mort a conseqüència d'haver vist una pel·lícula (aquí molts pensareu, clar, segur que era espanyola!!). La història continua quan Ángela i Chema (un company de la facultat) s'enduen la cinta i descobreixen que és una "snuff-movie"en la que torturen a la noia i l'assassinen. Ángela no ho deixa córrer, quan més en sap d'aquest món, més en vol saber i pot sortir perjudicada.

Qui no ha cridat "corre!!" mentre veu una pel·lícula de por i veu que l'assassí està prop del protagonista? Jo a Ángela li diria: Qui juga en foc, se crema.

5/7/'08

Llavors és quan el vaig descobrir.

La meua amiga estava cansada de llegir i es va posar a escoltar música amb el cap contra la finestra. Estava asseguda al meu davant, anàvem en un Catalunya Exprés i vam triar uns d'aquells seients que tenen una tauleta al mig. Se va deixar el llibre damunt la tauleta i per curiositat el vaig agafa.

... L'onze de novembre de 1997, la Veronika va decidir que -finalment!- havia arribat el moment de matar-se. Va netejar escrupolosament la seva habitació llogada en un convent de monges, va apagar la calefacció, es va rentar les dents i es va estirar al llit.

Va agafar les quatre capses de pastilles per dormir que tenia a la tauleta de nit. En lloc d'aixafar-les i barrejar-les amb aigua, va decidir prendre-se-les d'una en una, perquè hi ha una gran distància entre la intenció i l'acte en si, i volia ser lliure de penedir-se'n a mig camí. Però, a cada pastilla que s'empassava, n'estava més convençuda: al cap de cinc minuts, les capses ja eren buides...

I així em vaig introduir al món d'aquesta noia de Ljubljana que havia decidit suicidar-se fins que vaig sentir: Tinu-ti-tin-ti-tin Pròxima estació: Barcelona Sants.

Em vaig quedar amb ganes de llegir i llegir fins acabar-lo... La meua amiga marxava i no tornaria en un mes... No podia esperar un mes per a seguir llegint!!

Així que... Com qui no vol la cosa.. Vam fer cap a l'FNAC.... I l'endemà, ja baixant sola de Barcelona cap a Amposta, vaig tornar a endinsar-me a la vida de la jove Veronika, donant gràcies a RENFE pels seus retards i donant-me així l'oportunitat de no perdre fil en aquella història tan emocionant...

Veronika decide morir, Paulo Coelho, 1998. És un llibre que us recomano. Un llibre que heu de llegir abans d'anar a veure la pel·lícula. Si, aquest any, s'estrena la pel·lícula de VERONIKA DECIDE MORIR. Us deixo el tràiler per a que pegueu una miradeta.... Tot i que no sé.. Em dona la sensació de que, personalment, em deixarà molt que desitjar..... "ojalá" m'equivoque....

http://es.youtube.com/watch?v=N8swaHqAEbk

M'agrada molt la manera que té d'escriure Coelho... Tant a Veronika decide morir com a Once minutos. Alguns llibres, personalment, em costen... com El zahir i La bruja de Portobello. Però amb una mica de tranquil·litat al teu voltant i concentració, et vas fent amb ells....

A gaudir de la lectura!! I si aquest no el voleu llegir, llegiu-ne un altre... Perquè llegir és un dels millors plaer de la vida!!!

FIB Heineken

The Charlatans, Supergrass i Los Planetas presenciaven el primer cartell. Així començaria la història d’un dels millors festivals de tot el país.

Començant la primera edició l’any 1995 amb una assistència de 8000 persones fins el dia d’avui, on a l’última edició, van assistir 148.000 persones, els escenaris del FIB han acollit artistes com: The Jesus and Mary Chain, The Stone Roses, Chemical Brothers, Blur, Suede,The Cure, Radiohead, Suede, Australian Blonde, Placebo, Oasis, Los Planetas, Belle & Sebastian, James, Manic Street Preachers, Pulp, Lou Reed (The Velvet Underground), Brian Wilson (Beach Boys), Kraftwerk, Pixies, The Strokes, Franz Ferdinand, Artic Monkeys, Depeche Mode, Wilco, Iggy and The Stooges, Nick Cave, Keane, Muse, Kings of Leon, The Hives, Morrissey, Leonard Cohen.... Afegint-hi un llarg etcètera...

No em considero una experta en aquest festival, simplement sé que és una de les millors experiències que he viscut a la meva vida. Unes sensacions inexplicables.

Tu, entre la multitud, cantant aquelles cançons que tant t’agraden, vivint de les melodies i les lletres... Gaudint de l’espectacle!

Com en totes les coses, no tot és positiu... També hi ha crítiques.
La internacionalització del Festival és un problema per a tots aquells que es queixen de l’absència de grups que canten en valencià.

L’organització es defensa dient que la cultura havia d’arribar a més gent i que preferia donar suport a la gent que canta en castellà que no pas als que canten en euskera, català o galleg declarant que no es tractava de: «reducir, sino de tender a un mundo en el que nos podamos comunicar todos mejor y no mirarnos tanto a nosotros mismos.

Pero más que boicotear cualquier cultura, lo que buscamos es apoyar la comunicación masiva, llegar al máximo público posible».

Podríem dir que no em sorprèn tot això. Tal i com estan les coses per allà baix....

Benvinguts!!!

Avui, per a començar, vull explicar-vos el significat del nom del blog, fer-vos entendre el perquè del: "escricenplastidecors".

No heu pensat mai que no pinteu res per a ningú en aquesta vida?

Jo si. Fins i tot vaig pensar de comprar-me una caixa de plastidecors per a pintar a la vida de la gent que més m'estimava, ja que creia que per a ells, jo, no era important.

Però no em va fer falta. Les persones del meu voltant em van fer adonar que, en plastidecors o sense, jo pintava a les seves vides d'una manera o d'una altra.

Qui no ha posseït mai una caixa de plastidecors??

6, 12, 18, 24 colors per a pintar la vida! Cada dia d'un color!!

Per això jo, escric en plastidecors,perquè cada dia és diferent, cada dia és d'un color, però almenys hem d'estar orgullosos que pintem tots els dies, un darrere l'altre!!

Aquí us deixo pintar en tots els colors que vulgueu... però això si: NO es poden utilitzar ni gomes d'esborrar, ni correctors...

Les paraules que plasmem al paper (en aquest cas la xarxa) ja són importants pel simple fet de sortir de nosaltres mateixos. Així que no està permès esborrar.

Benvinguts!!!