Avui no era el meu dia

El meu dia comença quan encara és de nit. He dormit 4 hores si fa no fa. Mitja hora que em va costar dormir-me, mitja hora que ha estat sonant el despertador... sí, 4 hores.

Intento complir amb els passos de la meua higiene personal mentre pel cap només em passa una cosa: Si haguessis estudiat abans, ara encara podries estar dormint però “claro”, això sempre ho pensem a última hora!

De repent no controlo la força de les meues mans i la pressió de l’aigua impacta sobre la pica i deixa tota la meua camisa xopa. CANVIA’T UNA ALTRA VEGADA.  No comencem bé el dia.

Un tallat em posarà les piles. La llàstima és que no tinc llet, només aquells potets de 10 grams. Me’n posaré 4 o  5. El primer em peta a les mans i, per la poca llet que hi ha allà dins, tot queda fet un desastre. Llet per aquí, llet per allà...  NETEJO. Poso la tassa a la cafetera, premo el botonet i... no he posat càpsula. TIRA LA LLET AIGUALIDA, torna a obrir els potets (esta vegada en precaució) i POSA LA CÀPSULA. Per més inri, obro la nevera i allà, a la primera lleixa, hi ha un pot de llet... Passo, no vull pensar.

“Llegeixo” el Periódico i la Vanguardia i en una de les seues seccions trobo un curs molt interessant. M’encanta, està fet per a mi! Miro la data i és del 2010. Pel meu cap només passa una cosa: Avui no és el meu dia.

Hotmail, Gmail, Facebook... Ara ja puc començar a estudiar. Porto una bona estona amb els requisits de les relacions laborals, el dret, les seues fonts  materials, els drets i deures dels treballadors... I ja surt el sol. Tot va rodat, el temps que tenia calculat per estudiar cada punt inclús és excessiu.

09.00 a.m.: És nota que és dimarts i fan mercat. Cotxe cap aquí, clàxon cap allà, “an vas mariasinta?”, “xica, no t’havia vist! Què fa ton fill d’aquell mal dolent?”...

Així serà tot el matí. He de marxar. Se m’obre una llum i recordo que al poble tenim una biblioteca i comarcal, poca broma! Com que sé que els seus horaris són una mica particulars m’ho miro per Internet abans de dutxar-me, assecar-me el pèl, vestir-me i caminar.

Perfecte, la pàgina no va. Per sort el Google em porta a la pàgina de l’ajuntament i allà m’informen que la biblioteca està oberta dimarts, dijous i divendres al matí. Quina sort he tingut, avui és dimarts!!

Surto de casa i em trobo a una persona molt estimada per mi però, alhora, molt xerradora. Com que no sé ser assertiva per dir-li “no em paro a parlar perquè vaig a estudiar” faig de veure que busco alguna cosa per la bossa i no la veig. Ho sento, avui no podia perdre 42 minuts parlant al carrer com l’última vegada que la vaig veure.

M’endinso al mercat. Cotxet de crio per aquí, “tacataca” per allà, “a tré, a tré”, “me lo quitan de lah maaaanoh”... I un llarg etcètera.

No trobo la sortida perquè tots els carrers estan tallats. FINALMENT, trobo un carrer pel que puc sortir. Entre una parada de bosses de mà (no he mirat en cap moment) i una de calcetins.

Creuo el carrer del Grau, passo per darrera de la Unió Filharmònica i arribo al Castell. M’entra el riure quan penso que tot allò sembla un altre món, que es veu diferent si és de dia i no vas acompanyada de la teua amiga per dir-te que allà vivia no sé qui.

Des de lluny veig que a la porta hi ha un cartell... La cosa pinta malament.

El llegeixo i la meua primera reacció és voler ser una incívica i petar a “patades” els vidres de la porta, però no. M’indigno i em surten del cor les següents 8 paraules: Bon collons! Sempre igual, quina merda de poble! La noia que fumava allà, ha rigut. El noi que llegia el cartell al meu costat ha expressat que ara, tornaria el llibre amb retard, que ell esta setmana ja no tornava. I els de l’escola d’art segur que s’han “descollonat” a costelles de tots els inútils que pensàvem utilitzar la biblioteca durant el matí.

La resta del dia no l’explico, el que m’importa és que us quedeu amb això.

Em rebenta que tot es faci d’esta manera. Que es posi un cartell a la porta dient que dimarts 24 d’octubre la biblioteca estarà tancada (i, perdoneu, PERÒ ÉS DIMARTS 25!), que els horaris siguin tant justos i que no tinguin res en compte. No hi ha una pàgina web de la biblioteca o de l’ajuntament per informar?

Parlo des de la ignorància, sí. Sé que possiblement l’aforament màxim per dia deu ser de... 6 persones? I no surt molt a compte ampliar horaris però considero que és un gos que es mossega la cua. Si els horaris fossin més adequats, possiblement hi aniria més gent.

Parlant clar, m’ha fastiguejat moltíssim. Per un dia que em decideixo...

Never judge a book by it’s cover

Una vegada, fa mil tres-cents anys aproximadament, vaig començar quart d’anglès a l’EOI. I dic començar perquè és va quedar en això, en un començament i una pèrdua de 200€ aproximadament...

Però “començar” este curs em va servir per entendre algunes coses.

Primer vaig entendre que no hi ha categories en este món, que una mindundi com jo, treballadora d’un magatzem de fruites i verdures, podia estar compartint classe amb profes, treballadors de l’ajuntament i dones de 40 anys que vivien del seu home.

Dos dies després vaig “reafirmar” que un mal professor pot fer que un alumne brillant (com era jo, clar) arribi a avorrir allò que sempre li ha encantat, allò pel que sempre havia tingut il·lusió.

Després vaig entendre que, abans de coquetejar, sempre has de mirar que no porti un anell. Un anell de casat. (La gent, cada dia, es casa més jove).

I, per últim, vaig entendre això: No jutgis mai un llibre per la seua tapa. 

Recordo que va ser de les poques coses que vaig pillar aquella classe...

Realment té raó, i ahir, encara me’n vaig adonar més. “Sucesos varios” durant tot el dia em van fer pensar en aquell precís moment quan l’anglesa ens va dir la frase. “Never judge a book by it’s cover”. 

Pensem que coneixem la gent que ens envolta i ens veiem capaços per poder opinar, aconsellar, criticar i, inclús, prendre decisions per ells.

Per molt que us faci una reflexió continuareu pensant igual, continuareu opinant, aconsellant, criticant... Perdó, ho continuarEM fent. 

Però la qüestió és que abans de fer-ho ens parem a pensar, ni que sigue per un moment, el per què d’aquella actitud, d’aquella vida, d’aquella presa de decisions...  

El que importa és deixar la tapa i endinsar-nos en la meravellosa lectura d’aquell llibre...

El que importa és donar una oportunitat per conèixer les persones.  A vegades, sense saber-ho, en podem conèixer de meravelloses.

Va de trens...

La gent està molt indignada sempre amb RENFE. I jo, avui, la defenso. És normal que la RENFE es comporti així. Us heu parat a pensar quina publicitat se li ha fet, PROBETA?

Només us cal pensar amb aquell refrany: “El tren només passa una vegada”. MENTIDA!

Si us fixeu, el tren ens dóna l’oportunitat de no perdre’l arribant amb una mica de retràs. Si, en el cas que la nostra estupidesa arribés al màxim i nosaltres també féssim tard, després d’una hora i mitja, en passa un altre amb la mateixa direcció! Sinó, l’endemà, a la mateixa hora que avui (o amb una mica de retràs) n’arriba un altre... I sinó, per què no agafar-ne un que vagi en una altra direcció?

La qüestió és agafar UN tren, fer un viatge, fer EL VIATGE..

He de demanar perdó…

No per estar cinc mesos sense escriure al bloc. Jo no us vaig prometre en cap moment que escriuria cada dia o cada x temps, no? Així que no us podeu queixar perquè teniu el plaer de llegir els meus escrits de tant en tant que ja és prou. Avui, a qui vull demanar perdó és a aquelles persones que tots hem vist alguna vegada, que tots hem imitat i inclús, ens n’hem rigut d’ells.

Us estic parlant dels típics “guiris” que afortunadament no són molt abundants a les nostres terres (si ho comparem amb Barcelona…).

Quan parlem de guiris ja ens ve al cap aquell personatge típic amb un moreno a l’estil gamba, amb les sandàlies i els calcetins blancs, amb la càmera de fotos penjada al coll…

Este cap de setmana a la capital n’he vist moltíssims però han estat ignorats per part meua ja que no era la primera vegada que en veia. Només m’he fixat en unes xiques que he trobat quan me disposava a agafar el bus per a tornar a casa.

Quan m’esperava a la infernal parada on devíem estar a més graus que a casa del Lucifer les he mirat al meu voltant i he pensat: La meitat dels que volen agafar el bus són guiris i l’altra meitat són gent que torna de vacances. Quina ràbia que me donen!!

Feia uns deu minuts (i encara me’n quedaven 40) que m’esperava allà “a mil grados bajo la sombra” quan vaig decidir marxar a algun lloc on, almenys, corregués l’aire...

No sé perquè aquelles xiques me van cridar l’atenció. Possiblement va ser el seu vestuari a lo “pink panter”. Tan la suposada mare d’una certa edat com les dos filles vestien un rosa “pastel” de lo més poc “cool” possible. Al meu cap ja corrien mil preguntes com ara: I el pare? S’han separat? Deu estar en una altra?? En fi, em feien gracia perquè anaven en un parell de xiques més (una altra mare i filla segons la meva deducció) i no paraven de fer-se fotos ( a lo guiri). I així fins que el conductor va obrir la porta de l’autobús.

La filla gran pink panter va dirigir-se al conductor dient-li: “Vamos juntos pero para pagar dos cuenta. Una tres i otro dos.” La noia se sentia orgullosa del seu español, jo casi que l’aplaudeixo i tot. Però vaig pensar que segur que estava fent un erasmus aquí a Barna i que ja l’hi valia, que podia parlar un català que ni el senyor President!!!

Jo estava al meu món, pensant en lo Montilla del Polònia quan de sobte sento: Serán 52’50 € i 35€ por favor. Perdonaaaa??? Com dirien al meu poble: Me vaig quedar loca.
Hem de tenir en compte que un bono-5 (que diu l’Hife que ja no fan però pel que he comprovat encara en continuen venent) val 56’30 € aquí les guiris (amigues meues ja) estaven tirant els diners de mala manera!!

No vaig voler dir res perquè desconec si el conductor pot vendre bons així que vaig fer de veure que no havia sentit res. Però la cosa no acaba aquí. La Pink panter li pregunta si “esto es de ida y vuelta?” i el conductor li diu que no, que “la vuelta la tiene que comprar cuando regrese”.  La mare que em va parir!!! Serà mala persona el conductor!!!

Així que res, la guiri tota feliç, va baixar amb la seva family cap a la Ràpita pagant 175 € (anar i tornar de cinc persones) quan en realitat en 91’10 euros hagués pogut fer el trajecte.

En fi, pobres guiris. La qüestió és que nosaltres una vegada a l’any, per sort o per desgràcia, també som guiris.

Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. I quins poblemes!!

Crisis, grip A, atur... Són temes que ja no ens interessen!! Per això els de TV3 ens informen del nou llibre que ha sortit per a que pronunciem bé els noms dels municipis.

Estan insinuant que parlem malament??? Haurien de ser ells els que es miressen com parlen...

Així que proposo que els de TV3 i tots los ancaldes de Catalunya facen una reunió en tota la gent important del país: los sifoneros, los fusters que fan asmaris, los autobuseros, los basureros... Proposo que mentre mingen cocretes (això si, que posen sirvilletes p'a les morrandes) busquen una solució p'a n'este asunto...

Jo continuaré parlant com sempre, ia que este poblema no m'afecta...

Hola, Solución?

105 tv, Pink, I don’t believe you
24 h, Días de cine 2010
3/24, Notícies 3/24
33, Nydia
40 latino, 40 latino
8tv, Especial (chatea, envia sms)
Antena 3, Adivina quien gana esta noche
Antena Neox, DXT Neox
Antena Nova, Astro Show
Barça tv, Porta 104
Canal club, Canal club: Securitas direct (teletienda)
Cincoshop, Cincoshop: Securitas direct (teletienda)
Clan, Smallville
CNN­+, El debate de CNN+
Cuatro, Marca y gana
Disney Channel, Art Attack
EDC3, Ui, que difícil!
FDF, Infocomerciales
Gol Televisión, (Canal Codificado)
Intereconomia, Suerte y al toro
La 1, TVE es música
La 2, Teledeporte
La sexta, Gana ahora
La siete, Infocomerciales
Sony TV en Veo, Romeo y Julieta
Super3/300, Clàssics del cinema
Telecinco, Infocomerciales (solución!?)
 Teledeporte, “Sin información”
Tienda en Veo, Teletienda (alzas maxtall) 
Tv3, El partit 

Diumenge, 03.53 a.m. Després d'una sortida de dissabte bastant light arribo a casa, em poso al llit i em disposo a mirar alguna cosa a la tele interessant o, almenys, que m'entretingui per anar agafant el son. I en què me trobo??  Gairebé tots els canals ofereixen una programació de compra per televisió, chats, programes de concursos, Astroshows... Què ha passat amb les pel·lícules d'Alfredo Landa que fa deu anys emitia TVE els dissabtes sobre les cinc del matí?

Amb tot això, m'entren ganes d'entrar al cinetube i mirar alguna pel·lícula online, o baixar-me-la del bittorrent per a la setmana següent o inclús beure'm una ampolla de vodka sencera... Allò és aborriment!!

 Quan veig moments com este intento entendre el perquè de la TDT i tants canals si al cap i a la fí sempre acaben fent el mateix sigui l'hora que sigui... Hola, solución?? 

Acomiadant-me...

I avui, que és un dia especial, acomiadarem l'any amb una reflexió d'algú molt especial: Paulo Coelho.

La parella somrient (Londres 1977)

Aleshores estava casat amb una noia que es diu Cecília i -en una època en què havia decidit deixar córrer tot allò que no m'entusiasmés- ens en vam anar a viure a Londres. Vivíem al segon pis d'una caseta de Palace Street i ens costava molt fer amics. Però cada nit, una parella jove, que sortia del pub del costat, passava per davant de la finestra i ens cridava i feia gestos perquè baixéssim al carrer.

A mi, em preocupaven molt els veïns, per això feia veure que allò no anava per mi i no baixava mai. Però aquella parella ens cridava sempre, encara que no hi hagués ningú a la finestra.

Una nit, vaig baixar i em vaig queixar pel xivarri que feien.

Immediatament, les seves rialles es van transformar en tristesa: em van demanar disculpes i se'n van anar. Aquella nit em vaig adonar que, encara que busqués amics, em preocupava més "què deien els veïns".

Vaig decidir que la pròxima vegada els convidaria a pujar a casa, i a prendre alguna cosa amb nosaltres. Em vaig estar tota una setmana a la finestra, però no van aparèixer. Vaig començar a freqüentar el pub, amb l'esperança de trobar-me'ls, però l'amo no els coneixia.

Vaig posar un cartell a la finestra on deia: "Torneu a cridar-me". Però l'únic que vaig aconseguir va ser que, un vespre, una colla de borratxos es posessin a cridar tots els renecs imaginables i la veïna -la que em preocupava tant- es queixés de mi al propietari.

No els vaig veure mai més.

Espero que la reflexió de Coelho us serveixi per entendre que hem de fer el que realment desitgem en aquesta vida sense pensar en los “veïns” ja que és l'única manera que podrem tindre aquella mena de felicitat que no ens podrà robar ningú. I esta felicitat és el que us vull desitjar a tots vosaltres pel nou any que comencem esta nit.

Esta nit brindaré per tots vosaltres i per a que sapigueu trobar els moments bons que tenen les coses dolentes que ens esperen al 2010 (que segur que n'hi haurà).

Me l'hauran de tallar per a que no parle CATALÀ!

No sé com explicar ben bé el que vull explicar, no sé si sabré trobar les paraules exactes per a definir els sentiments que tinc quan veig o sento coses d'estes. Indignació, ràbia, impotència i un llarg etcètera de sentiments negatius.

El PP d'Aragó ha realitzat un anunci en contra del català que em sembla... “molt feo”.*

Podeu unir-vos a ells mitjançant el facebook i sinó aquí teniu la seua pàgina web http://www.noalaimposiciondelcatalan.es/ (per si voleu posar-la a preferits) on trobareu comentaris molt bons com ara:

“Algunos se sentirán extraños en su propia tierra y hasta sentirán la necesidad de tener que marcharse, como ya está ocurriendo en otros sitios.”

 

“Aragones....reacciona de una vez..no sigas dormido viendo como esquilman e imponen una cultura que no es nuestra.”

“Jamás haría que mis hijos aprendieran fabla, por muy aragonesa que me sienta, ni muchísimo menos catalán. Los quiero demasiado como para hacerles perder el tiempo y conseguir lo que ya han conseguido en Cataluña ( con ñ ), que chavales jóvenes no sepan expresarse en español o que las empresas estén saliendo de esa región hartas con tanta tontería lingüística entre otras cosas.”

I així hi ha 43.564 persones que pensen més o menys el mateix ja que han recollit 43.567 firmes en contra de la Llei de Llengües del PSOE.

De part meua només vull dir unes certes coses...

Crec que s'haurien de comprar el 43.567 com a dècim de Nadal.

Crec que tots els espaNYols (en NY) que tenen el mateix pensament que els que han fet els comentaris que us he posat a dalt no poden parlar de democràcia com fan molts al fòrum de la pàgina.

Crec que haurien de ser els primers en vore el vídeo que em van fer arribar l'altre dia http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo i comprendran (si és que saben el que vol dir comprendre) qui imposa a qui i des de quan...

I, per molt catalana que em senti, si em ve un “castellanet” preguntant-me en la llengua de Cervantes, li contestaré de la forma que em pugi entendre i no fer-li passar el trauma de que hagi de traduir un: Giri a la dreta i tot recte.

Tot seguit us deixo un enllaç del programa de Buenafuente on parlen sobre el tema (minut 3.25 fins al 07.25).

http://www.youtube.com/watch?v=lmVOKAQ76b0

* Sovint uns trobareu l'expresió "molt feo" quan vulgue utilitzar frases on faig servir com a adjectiu la paraula  aquella que defineix les noies que treballen al carrer en lo bolset i tal...

The Journey

Des del dia 11 fins al 15 d'aquest més m'agradaria viure a Madrid. Si, perquè hi ha una exposició al Retiro anomenada "The journey" que m'agradaria anar a veure.

L’exposició ens explica mitjançant set contenidors les “anècdotes” de la vida d’Helena, una jove de 18 anys de la república de Moldàvia que va ser obligada a prostituir-se a Londres.

Emma Thomson, que va inaugurar l’exposició amb la ministra d’Igualtat, explica que l’exposició no et deixa indiferent.

Molts dels que ja han assistit a l’exposició afirmen que no surten indiferents, que el que més els impacta és el contenidor on es reprodueix l’habitació on treballa Helena. El llit es mou a ritme d’una relació sexual, tot és ple de preservatius i l’olor és repugnant.

Nosaltres ens haurem de conformar en unes fotos i un vídeo... Gaudiu-ne, Madrilenys!

http://www.youtube.com/watch?v=3DRnsv8MSis

Ara ve Nadal...

Matarem al gall i a la butxaqueta no mos queda un ral!! Si fills i filles... Benvinguts a la època del consumisme!!! Jo sóc la primera en anar i comprar i comprar i comprar... Però diràs que és com una mena de teràpia, no? Bueno, el que us volia explicar avui...

Fa uns dies, complint en la meua obligació com a persona consumista que sóc, vaig passar per una botiga de joguets i ja se'm va quedar la cara com la del ninotet aquell del messenger (alt gr 66). Us deixo la foto a continuació per si us impacta tant com a mi...

Si, hi ha trens elèctrics de RENFE!!! No ens prenen prou el pèl en los preus dels bitllets, en los seus retards, en los seus seients durs de c... i en la “mala sombra” dels revisors??

Dono gràcies a Déu, al destí, a Llucifer o a qui sigue per no haver-me fet tindre fills de moment. No suportaria passar per davant de la botiga de joguets i que mon fill em demanés el tren de RENFE. No podria dir-li que no com a persona consumista i mare consentidora que seria... I pam, ja veus els cavalls parant a la porta de casa el dia 6 de gener portant un “paquetorro” per a mon fill.

Passat la tarda muntant el p... tren elèctric, adona-te'n que no sabies que això necessitava piles i no en tens, volta't mig poble buscant una botiga on trobar piles, busca un lloc de casa on et càpiga i quan ja el tens muntat, gaudeix-ne!!

Lo xiquet ja se t'haurà adormit perquè has tardat tant o més com per a muntar un moble de l'Ikea. I et poses a jugar tu. Imaginant que te'n ve un de cara i com és evident ets tu el que ha d'esperar un quart d'hora parat a la via del costat per deixar-li la via lliure a l'altre... Imaginant que el revisor et desperta en dos o tres copets al braç dient-te que “estás viajando en un expres i tu billete es de regional así que tienes que abonar-me cierta cantidad de euros...”. Imaginant que finalment al cap de dos hores i quaranta minuts arribes a casa (quan el recorregut en cotxe es d'una hora i mitja com a màxim). Imaginant que estàs dormint tranquil·lament i et desperta un: Próxima parada: CRambrils, Prupera parada: CRambrils o un Próxima parada l'A..polla- El Perellò.

Deixes d'imaginar i te'n vas al llit pensant que quan el xiquet torne al cole, pegaràs foc al tren de RENFE per a desfogar-te una miqueta dels moments que t'han fet viure els regionals, els catalunya expres i tots els seus amics.

Vull...

Buscant informació per a un treball ho he trobat. Si, últimament quan busco alguna cosa al google (quan googlejo) sempre em surten coses que no estan ni relacionades. És que el google ha deixat de ser una divinitat o és que jo perdo facultats? En fi, esta és una altra història.

He trobat un text de Joan Ollé on imitava un text de José Agustín Goytisolo. Com dirien a les xerrades que anem últimament les meues amistats i jo, no cal que us expliqui res d’estos dos personatges.. Segur que us heu llegit milers de biografies seues...

El text de Joan Ollé està molt bé, fa gràcia. He intentat imitar a Joan Ollé quan imita a José Agustín Goytisolo. Segur que me deixo algo...

Vull entendre les cançons a la primera i aprendre les lletres només escoltant-les una vegada. Vull parlar català, castellà, gallec, euskera, anglès, francès, portuguès, italià, alemany, grec, llatí, àrab i xinès. Vull anar una vegada per setmana al teatre i dos vegades per setmana al cinema. Vull que facin un món per als polítics i que estigui ben lluny. Vull tindre records des del moment en que vaig néixer. Vull saber si una persona em farà mal només en veure-la, així ja no la introduiria a la meua vida. Vull que la meua família sigue feliç de la manera que vulguen. Vull tindre una biblioteca a casa. Vull volar en globus. Vull fer una ruta de 365 dies per Londres. Vull viatjar fins que em canse. Vull tindre nebots i poder estar en ells. Vull algú que em face xocolate bullit i xurros quan me desperte un diumenge al matí. Vull tindre un pub. Vull saber parlar en la gent sense haver d'anar una mica alcoholicota. Vull assistir a un concert setmanalment. Vull treballar d'algo que m'agrade realment. Vull tindre als meus amics al costat en moments difícils. Vull ser sincera. Vull presenciar lo mil de cent sense folre ni manilles. Vull que la llibertat d'expressió sigue real. Vull que facen bous a festes i concerts dignes. Vull que els grups minoritaris comencen a ser majories. Vull que el català tingue el respecte que es mereix. Vull que les musiquetes dels ascensors i les que et posen d'espera quan truques a algun lloc siguen cançons de Muse. Vull saber ballar. Vull que ma mare sigue immortal. Vull estimar. Vull que m'estimen. Vull que Kurt Cobain i Freddy Mercury ressusciten. Vull aprendre'm la cançó de “aborregau” del Padre Jony. Vull tindre un fill que pugue estar orgullós de mi. Vull molta roba. Vull disfressar-me de Teo. Vull tindre una conversa en Matt Bellamy. Vull anar a Cuarto Milenio de públic. Vull dir tot allò que no dic. Vull que Rajoy confesse que la seua cançó preferida és “Bon dia” dels Pets. Vull que me canten el “Bona nit” mentre m'adormo. Vull una família. Vull ser feliç. Vull que l'alegria estigue sempre present a la meua i a la vostra vida.

Analitzant Amposta (I)

No sé qui se n'ocupa d'estes coses. No sé si és l'alcalde, algun regidor o Rita la cantadora però si ho sabés, li preguntaria uns quants dubtes que em sorgeixen quan passejo per Amposta. Simplement ho preguntaria per curiositat i per tindre alguna raó consistent quan veuria coses com les que vaig veure ahir a la nit.

La història la puc començar dient-vos que no he entès mai perquè els bancs que posen per la ciutat estan de cara les cases. Potser hi ha alguna raó lògica i jo sóc curta i encara no ho he “pillat”.

Però el que vull explicar-vos i que realment m'ha semblat trist és el fet d'arribar al carrer Verge del Pilar (el carrer de les flors) i veure les cadiresmenjapipes allà instal·lades. Cadires-menja-pipes.

Està clar que a Amposta feien falta papereres, si... També està clar que per esta zona diràs que no sabíem el que eren perquè pel que fa a mi no recordo haver vist mai una paperera per n'estos carrers... Ja tenim un punt a favor: Han instal·lat papereres!! Però... Què és el que hi ha al costat de la paperera?? UNA cadira? Una trista cadira? Una cadira i una paperera...Veig la imatge del típic “agüelo” assentadet (tot sol, evidentment, només hi ha una cadira) menjant pipes ja que té la paperera al costat mateix per a tirar-les... En fi, no m'agrada massa la idea cadiresmenjapipes (que no estan ni de cara   la paret ni de cara al carrer) però no és el pitjor que he vist estos dies...

No cal que ens movem del Verge del Pilar per a que ens entren més ganes de plorar.
El carrer “Ample” ara s'haurà de dir “carrer ample de “ceres””. Està quedant tot molt ben arregladet però no sé quina mania tenen de fer les voreres tan summament amples i deixar la calçada tan estreta. Passa el camionet d' Acciona i t'arrenca el retrovisor!!!

Però em vaig tranquil·litzar quan vaig veure que havien fet un parell de coses que m'agradaven. Han substituit el “ceda” de la cruïlla Verge del Pilar/ Garcia Valiño per un STOP immens i que esperem que la gent respecte.

El que també van fer ahir (o abans i jo no ho havia vist) va ser obrir les llumetes de Nadal!! Unes més boniques que les altres, a uns llocs més que als altres... però això no canviarà mai! Ara diràs que Amposta té una miqueta més de vida!

Alfa

Quan ma mare em demana que li programe el vídeo per a gravar o que li explique com es miren les trucades perdudes del mòbil o qualsevol altra cosa relacionada amb la tecnologia, em dóna molta ràbia. La meua resposta és sempre la mateixa: Perquè no n'aprens? No ets tan i tan gran!!

La reflexió arriba quan surto fora al “quartet” a fumar (zona habilitada per als fumadors a casa de Margaret). M'assento a la cadira i em miro la màquina de cosir...

El que li passa a ma mare (en este cas i a la gent “gran” en general) és que no té prou picardia com per a contestar-me. La seua resposta hauria de ser sempre la mateixa: Jo no sabré mirar les trucades perdudes del mòbil, que al cap i a la fi si algú vol alguna cosa ja tornaran a telefonar, però tu no saps ni cosir-te un botó.

I és que vacil·lem molt de saber-ho tot sobre les noves tecnologies i no sabem ni cosir-mos un botó. Molts me podreu dir que si... Però expliqueu-me si sabeu fer una paella tan bona com la de les mares o sabeu posar una cortina o us passaríeu una tarde sencera cosint a la màquina arreglant alguna peça de roba que per una misèria d'euros la podeu tornar a comprar.

Si la resposta és si, us envejo i la meva reflexió ha estat equivocada i sorprenentment, les noves generacions som millors.

Singlot?

Si ric molt, em passa. Quan bec molt també. Algú s'ha parat a pensar què és i perquè ens passa?? Avui, per primera vegada a la meua vida ho he pensat.  Com és que tinc singlot??

* El singlot és un soroll inspiratori que resulta de la contracció brusca, intermitent i involuntària del diafragma i els músculs intercostals inspiratoris. Finalitza degut a un tancament brusc de la glotis.

He de dir que només he tingut un dels tres tipus de singlot, l'agut, transitori o benigne com vulgueu nombrar-lo. Este tipus de singlot dura menys de 48 hores (menys mal) .

El que més gràcia m'ha fet és corroborar científicament que el singlot és produït per varies causes en especial: Riure massa o l'excés d'alcohol!!!! Recordeu-m'ho quan baixessem de Tosses algun dissabte la nit i us pregunti: eeeeeeeeeeeh!!!!!!!!! Perquè tinc "hipo" ara eeeeh??? Tots los dissabtes igual, xeic!!!!

* Extret de la viquipèdia.

Plastidecors... Ja torno a ser aquí!!

Em diuen que ja ni escric amb plastidecors, que tinc el blog abandonat i un llarg etcètera.

I us dono la raó. Però és que se’m va acabar la punta dels plastidecors i abans no he comprat una maquineta...

Avui, per retornar a la vida blogaire, us volia parlar de la meva amiga, companya, coneguda... Y. Diem-li Y per no dir-li X, que diràs que fa més nom de noi.

L’Y és víctima (o per la forma de pensar de la seva família una afortunada) d’un matrimoni concertat.

Hauríem d’entendre que només estan seguint les tradicions de la seva cultura i el que per a nosaltres pot semblar un escàndol, per a ells és normal. Els seus pares s’han criat amb aquestes tradicions culturals i socials que xoquen tant amb la cultura occidental, la nostra i també, la de la seva pròpia filla.

A l’Y no li agrada el noi, no vol casar-se perquè està enamorada d’un altre. (Que tots podem endevinar qui és... L’F.)

Després d'intentar convèncer-la durant molt temps de que ja era prou gran per a prendre les seves decisions, que no estava al seu país i que aquí les coses eren diferents, he desistit. Suposo que el respecte als seus pares i a la seva cultura és superior a tot això.

I si ho mirem d'una altra manera, també podem suposar que la xifra de 15.000 € és molt dolça i al pronunciar-la se’t queda un bon gust a la boca... Que faria jo amb 15.000 euros?? Segur que l’Y en treu bon profit.

Tot i això, Y, et desitjo que siguis feliç durant el teu matrimoni concertat i que disfrutis dels 15.000 euros...

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

"La alegría, ¿sa­bes?, es justamente lo que más he añorado. Posteriormente, seguro que sí, incluso he sido feliz; pero la felicidad es, respecto a la alegría, como una lám­para eléctrica respecto al sol. La felicidad siempre tiene un objeto, somos felices por algo, es un sen­timiento cuya existencia depende de lo exterior. La alegría, en cambio, no tiene objeto. Te posee sin ningún motivo aparente, en su esencia se parece al sol, arde gracias a la combustión de su propio co­razón."

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

En un temps llunyà

Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l’homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a, una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d’herba i cavalcades d’animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l’alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com un déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d’una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una n’acabava d’organitzar.

Quim Monzó, En un temps llunyà. Uf, va dir ell.

http://www.blanquernaradio.com/asp/stream.asp?id=CONTE_VICTOR.wma

8 /10

Slumdog Millionaire ha guanyat 8 dels deu Oscars als que estava nominada. Enhorabona!

Sincerament, era l’única pel·lícula nominada que havia vist i, per cert, diumenge la tarde pel cinetube (estic bastant malament econòmicament).

Em va agradar molt. Trobo que té un argument molt ben treballat. No he llegit el llibre en el que està basada la pel·lícula (Q & A de Vikas Swarup) però m’agradaria fer-ho.

Jamal Malik (Dev Patel) és un adolescent pobre de Bombai que un dia s'apunta per anar a la versió índia del programa Qui vol ser milionari?. A partir de la seva participació en el programa, la seva vida sofrirà un gran tomb.

Crec que és una pel·lícula que es mereixia tots els premis que ha obtingut i també crec que ja ens podíem imaginar que triomfaria sabent que el seu director, Danny Boyle, era el mateix que havia dirigit una de les 5 millors pel·lícules britàniques de la història com és Trainspotting.

Quan tothom parla de la famosa Pe, jo l’ignoro i em dedico a dedicar este petit raconet del meu món a una pel·lícula que us recomano a tots.

Per enèsima vegada, ENHORABONA!

http://www.youtube.com/watch?v=QygldUZhhO8

És trist perdre una tradició com esta...

I és que recordo de petita quan anava amb mons pares a la garriga a celebrar el dijous jarder. I ara, la majoria de “nens” amb qui parles diuen: que guai, un dia de festa!!

Dijous 19 de febrer, dijous jarder, encetarà la setmana del carnaval la qual acabarà el dimecres amb l’enterro de la sardina. Ens sorprendrà Aquiles com tot els anys disfressat d’alguna cosa?

Des d’aquí vull reivindicar el dijous jarder i tot el que això comporta.
Les sortides a la Torre de la Carrova, a l’Ermita, al Muntsianell, a la Foradada... I els típics entrepans de truita i salsitxes!!!

Així que tots aquells que pugueu, aneu a “enjardar”! I sinó, recordeu aquesta bonica tradició berenant l’entrepà de truita en salsitxes i de postre una miqueta de menjar blanc!!

La vida és...

Avui, jo que tinc la certa mania de comparar la vida amb objectes, (un tren, un camí, un cigarret, una obra de teatre...) he trobat una altra manera de comparar-la.

La vida és un puzle.

Sé que molta gent ja ho haurà pensat abans que jo. Només cal entrar al google i posar: "puzle vida" i ja veus un seguit d'escrits en este títol.

M'abstinc d'entrar-hi no sigui cosa que influeixi en el meu escrit. Després ja m'ho miraré i pensaré: osti, estos estan a un nivell més elevat que jo!! Però bé, aquí el nivell és este i si no us agrada... què feu llegint??

La vida és un puzle que comencem a fer des del primer instant en que el nostre cor batega en aquest món d'humans. En este instant ja som propietaris de la primera peça.

No tots tenim les mateixes peces al puzle de la vida. Uns en tindran més, els altres menys... Tot i així, tots lluitem per a acabar-lo amb totes les peces.

Tots els fets importants de la nostra vida són peces del puzle. El que hem de procurar és trobar el seu lloc.

Cada persona és una peça. Les persones ens deixen però la peça continua allí, formant part del nostre puzle, de la nostra vida.

TOTS tenim alguna peça deteriorada, esgarrada, trencada, una peça que fa molt temps que està present però que de tantes que en tenim no la veiem... Però del que hem de ser conscients és que aquella peça per deteriorada que estigui, és una peça del nostre puzle.

Molts cops no sabem ni on ni quan ni com posar la peça, ni perquè la tenim. Però estic segura, que abans d'acabar el puzle som capaços de col·locar-les totes al lloc indicat.

Si tanco els ulls i miro el meu puzle hi ha moltes peces que no m'agraden. Peces desagradables, que no puc ni recordar... Però són meues. Les he encaixat com he pogut i en fer-ho, n'he pogut afegir d'altres que m'encanten! D'altres que no canviaria per res del món...

Tanqueu els ulls i imagineu el vostre puzle. Però no intenteu llevar cap peça perquè potser després les altres no encaixen...

Jo em quedo aquí, buscant més peces per al meu puzle.