Never judge a book by it’s cover

Una vegada, fa mil tres-cents anys aproximadament, vaig començar quart d’anglès a l’EOI. I dic començar perquè és va quedar en això, en un començament i una pèrdua de 200€ aproximadament...

Però “començar” este curs em va servir per entendre algunes coses.

Primer vaig entendre que no hi ha categories en este món, que una mindundi com jo, treballadora d’un magatzem de fruites i verdures, podia estar compartint classe amb profes, treballadors de l’ajuntament i dones de 40 anys que vivien del seu home.

Dos dies després vaig “reafirmar” que un mal professor pot fer que un alumne brillant (com era jo, clar) arribi a avorrir allò que sempre li ha encantat, allò pel que sempre havia tingut il·lusió.

Després vaig entendre que, abans de coquetejar, sempre has de mirar que no porti un anell. Un anell de casat. (La gent, cada dia, es casa més jove).

I, per últim, vaig entendre això: No jutgis mai un llibre per la seua tapa. 

Recordo que va ser de les poques coses que vaig pillar aquella classe...

Realment té raó, i ahir, encara me’n vaig adonar més. “Sucesos varios” durant tot el dia em van fer pensar en aquell precís moment quan l’anglesa ens va dir la frase. “Never judge a book by it’s cover”. 

Pensem que coneixem la gent que ens envolta i ens veiem capaços per poder opinar, aconsellar, criticar i, inclús, prendre decisions per ells.

Per molt que us faci una reflexió continuareu pensant igual, continuareu opinant, aconsellant, criticant... Perdó, ho continuarEM fent. 

Però la qüestió és que abans de fer-ho ens parem a pensar, ni que sigue per un moment, el per què d’aquella actitud, d’aquella vida, d’aquella presa de decisions...  

El que importa és deixar la tapa i endinsar-nos en la meravellosa lectura d’aquell llibre...

El que importa és donar una oportunitat per conèixer les persones.  A vegades, sense saber-ho, en podem conèixer de meravelloses.

Va de trens...

La gent està molt indignada sempre amb RENFE. I jo, avui, la defenso. És normal que la RENFE es comporti així. Us heu parat a pensar quina publicitat se li ha fet, PROBETA?

Només us cal pensar amb aquell refrany: “El tren només passa una vegada”. MENTIDA!

Si us fixeu, el tren ens dóna l’oportunitat de no perdre’l arribant amb una mica de retràs. Si, en el cas que la nostra estupidesa arribés al màxim i nosaltres també féssim tard, després d’una hora i mitja, en passa un altre amb la mateixa direcció! Sinó, l’endemà, a la mateixa hora que avui (o amb una mica de retràs) n’arriba un altre... I sinó, per què no agafar-ne un que vagi en una altra direcció?

La qüestió és agafar UN tren, fer un viatge, fer EL VIATGE..

He de demanar perdó…

No per estar cinc mesos sense escriure al bloc. Jo no us vaig prometre en cap moment que escriuria cada dia o cada x temps, no? Així que no us podeu queixar perquè teniu el plaer de llegir els meus escrits de tant en tant que ja és prou. Avui, a qui vull demanar perdó és a aquelles persones que tots hem vist alguna vegada, que tots hem imitat i inclús, ens n’hem rigut d’ells.

Us estic parlant dels típics “guiris” que afortunadament no són molt abundants a les nostres terres (si ho comparem amb Barcelona…).

Quan parlem de guiris ja ens ve al cap aquell personatge típic amb un moreno a l’estil gamba, amb les sandàlies i els calcetins blancs, amb la càmera de fotos penjada al coll…

Este cap de setmana a la capital n’he vist moltíssims però han estat ignorats per part meua ja que no era la primera vegada que en veia. Només m’he fixat en unes xiques que he trobat quan me disposava a agafar el bus per a tornar a casa.

Quan m’esperava a la infernal parada on devíem estar a més graus que a casa del Lucifer les he mirat al meu voltant i he pensat: La meitat dels que volen agafar el bus són guiris i l’altra meitat són gent que torna de vacances. Quina ràbia que me donen!!

Feia uns deu minuts (i encara me’n quedaven 40) que m’esperava allà “a mil grados bajo la sombra” quan vaig decidir marxar a algun lloc on, almenys, corregués l’aire...

No sé perquè aquelles xiques me van cridar l’atenció. Possiblement va ser el seu vestuari a lo “pink panter”. Tan la suposada mare d’una certa edat com les dos filles vestien un rosa “pastel” de lo més poc “cool” possible. Al meu cap ja corrien mil preguntes com ara: I el pare? S’han separat? Deu estar en una altra?? En fi, em feien gracia perquè anaven en un parell de xiques més (una altra mare i filla segons la meva deducció) i no paraven de fer-se fotos ( a lo guiri). I així fins que el conductor va obrir la porta de l’autobús.

La filla gran pink panter va dirigir-se al conductor dient-li: “Vamos juntos pero para pagar dos cuenta. Una tres i otro dos.” La noia se sentia orgullosa del seu español, jo casi que l’aplaudeixo i tot. Però vaig pensar que segur que estava fent un erasmus aquí a Barna i que ja l’hi valia, que podia parlar un català que ni el senyor President!!!

Jo estava al meu món, pensant en lo Montilla del Polònia quan de sobte sento: Serán 52’50 € i 35€ por favor. Perdonaaaa??? Com dirien al meu poble: Me vaig quedar loca.
Hem de tenir en compte que un bono-5 (que diu l’Hife que ja no fan però pel que he comprovat encara en continuen venent) val 56’30 € aquí les guiris (amigues meues ja) estaven tirant els diners de mala manera!!

No vaig voler dir res perquè desconec si el conductor pot vendre bons així que vaig fer de veure que no havia sentit res. Però la cosa no acaba aquí. La Pink panter li pregunta si “esto es de ida y vuelta?” i el conductor li diu que no, que “la vuelta la tiene que comprar cuando regrese”.  La mare que em va parir!!! Serà mala persona el conductor!!!

Així que res, la guiri tota feliç, va baixar amb la seva family cap a la Ràpita pagant 175 € (anar i tornar de cinc persones) quan en realitat en 91’10 euros hagués pogut fer el trajecte.

En fi, pobres guiris. La qüestió és que nosaltres una vegada a l’any, per sort o per desgràcia, també som guiris.

Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. I quins poblemes!!

Crisis, grip A, atur... Són temes que ja no ens interessen!! Per això els de TV3 ens informen del nou llibre que ha sortit per a que pronunciem bé els noms dels municipis.

Estan insinuant que parlem malament??? Haurien de ser ells els que es miressen com parlen...

Així que proposo que els de TV3 i tots los ancaldes de Catalunya facen una reunió en tota la gent important del país: los sifoneros, los fusters que fan asmaris, los autobuseros, los basureros... Proposo que mentre mingen cocretes (això si, que posen sirvilletes p'a les morrandes) busquen una solució p'a n'este asunto...

Jo continuaré parlant com sempre, ia que este poblema no m'afecta...

Hola, Solución?

105 tv, Pink, I don’t believe you
24 h, Días de cine 2010
3/24, Notícies 3/24
33, Nydia
40 latino, 40 latino
8tv, Especial (chatea, envia sms)
Antena 3, Adivina quien gana esta noche
Antena Neox, DXT Neox
Antena Nova, Astro Show
Barça tv, Porta 104
Canal club, Canal club: Securitas direct (teletienda)
Cincoshop, Cincoshop: Securitas direct (teletienda)
Clan, Smallville
CNN­+, El debate de CNN+
Cuatro, Marca y gana
Disney Channel, Art Attack
EDC3, Ui, que difícil!
FDF, Infocomerciales
Gol Televisión, (Canal Codificado)
Intereconomia, Suerte y al toro
La 1, TVE es música
La 2, Teledeporte
La sexta, Gana ahora
La siete, Infocomerciales
Sony TV en Veo, Romeo y Julieta
Super3/300, Clàssics del cinema
Telecinco, Infocomerciales (solución!?)
 Teledeporte, “Sin información”
Tienda en Veo, Teletienda (alzas maxtall) 
Tv3, El partit 

Diumenge, 03.53 a.m. Després d'una sortida de dissabte bastant light arribo a casa, em poso al llit i em disposo a mirar alguna cosa a la tele interessant o, almenys, que m'entretingui per anar agafant el son. I en què me trobo??  Gairebé tots els canals ofereixen una programació de compra per televisió, chats, programes de concursos, Astroshows... Què ha passat amb les pel·lícules d'Alfredo Landa que fa deu anys emitia TVE els dissabtes sobre les cinc del matí?

Amb tot això, m'entren ganes d'entrar al cinetube i mirar alguna pel·lícula online, o baixar-me-la del bittorrent per a la setmana següent o inclús beure'm una ampolla de vodka sencera... Allò és aborriment!!

 Quan veig moments com este intento entendre el perquè de la TDT i tants canals si al cap i a la fí sempre acaben fent el mateix sigui l'hora que sigui... Hola, solución?? 

Acomiadant-me...

I avui, que és un dia especial, acomiadarem l'any amb una reflexió d'algú molt especial: Paulo Coelho.

La parella somrient (Londres 1977)

Aleshores estava casat amb una noia que es diu Cecília i -en una època en què havia decidit deixar córrer tot allò que no m'entusiasmés- ens en vam anar a viure a Londres. Vivíem al segon pis d'una caseta de Palace Street i ens costava molt fer amics. Però cada nit, una parella jove, que sortia del pub del costat, passava per davant de la finestra i ens cridava i feia gestos perquè baixéssim al carrer.

A mi, em preocupaven molt els veïns, per això feia veure que allò no anava per mi i no baixava mai. Però aquella parella ens cridava sempre, encara que no hi hagués ningú a la finestra.

Una nit, vaig baixar i em vaig queixar pel xivarri que feien.

Immediatament, les seves rialles es van transformar en tristesa: em van demanar disculpes i se'n van anar. Aquella nit em vaig adonar que, encara que busqués amics, em preocupava més "què deien els veïns".

Vaig decidir que la pròxima vegada els convidaria a pujar a casa, i a prendre alguna cosa amb nosaltres. Em vaig estar tota una setmana a la finestra, però no van aparèixer. Vaig començar a freqüentar el pub, amb l'esperança de trobar-me'ls, però l'amo no els coneixia.

Vaig posar un cartell a la finestra on deia: "Torneu a cridar-me". Però l'únic que vaig aconseguir va ser que, un vespre, una colla de borratxos es posessin a cridar tots els renecs imaginables i la veïna -la que em preocupava tant- es queixés de mi al propietari.

No els vaig veure mai més.

Espero que la reflexió de Coelho us serveixi per entendre que hem de fer el que realment desitgem en aquesta vida sense pensar en los “veïns” ja que és l'única manera que podrem tindre aquella mena de felicitat que no ens podrà robar ningú. I esta felicitat és el que us vull desitjar a tots vosaltres pel nou any que comencem esta nit.

Esta nit brindaré per tots vosaltres i per a que sapigueu trobar els moments bons que tenen les coses dolentes que ens esperen al 2010 (que segur que n'hi haurà).

Me l'hauran de tallar per a que no parle CATALÀ!

No sé com explicar ben bé el que vull explicar, no sé si sabré trobar les paraules exactes per a definir els sentiments que tinc quan veig o sento coses d'estes. Indignació, ràbia, impotència i un llarg etcètera de sentiments negatius.

El PP d'Aragó ha realitzat un anunci en contra del català que em sembla... “molt feo”.*

Podeu unir-vos a ells mitjançant el facebook i sinó aquí teniu la seua pàgina web http://www.noalaimposiciondelcatalan.es/ (per si voleu posar-la a preferits) on trobareu comentaris molt bons com ara:

“Algunos se sentirán extraños en su propia tierra y hasta sentirán la necesidad de tener que marcharse, como ya está ocurriendo en otros sitios.”

 

“Aragones....reacciona de una vez..no sigas dormido viendo como esquilman e imponen una cultura que no es nuestra.”

“Jamás haría que mis hijos aprendieran fabla, por muy aragonesa que me sienta, ni muchísimo menos catalán. Los quiero demasiado como para hacerles perder el tiempo y conseguir lo que ya han conseguido en Cataluña ( con ñ ), que chavales jóvenes no sepan expresarse en español o que las empresas estén saliendo de esa región hartas con tanta tontería lingüística entre otras cosas.”

I així hi ha 43.564 persones que pensen més o menys el mateix ja que han recollit 43.567 firmes en contra de la Llei de Llengües del PSOE.

De part meua només vull dir unes certes coses...

Crec que s'haurien de comprar el 43.567 com a dècim de Nadal.

Crec que tots els espaNYols (en NY) que tenen el mateix pensament que els que han fet els comentaris que us he posat a dalt no poden parlar de democràcia com fan molts al fòrum de la pàgina.

Crec que haurien de ser els primers en vore el vídeo que em van fer arribar l'altre dia http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo i comprendran (si és que saben el que vol dir comprendre) qui imposa a qui i des de quan...

I, per molt catalana que em senti, si em ve un “castellanet” preguntant-me en la llengua de Cervantes, li contestaré de la forma que em pugi entendre i no fer-li passar el trauma de que hagi de traduir un: Giri a la dreta i tot recte.

Tot seguit us deixo un enllaç del programa de Buenafuente on parlen sobre el tema (minut 3.25 fins al 07.25).

http://www.youtube.com/watch?v=lmVOKAQ76b0

* Sovint uns trobareu l'expresió "molt feo" quan vulgue utilitzar frases on faig servir com a adjectiu la paraula  aquella que defineix les noies que treballen al carrer en lo bolset i tal...

The Journey

Des del dia 11 fins al 15 d'aquest més m'agradaria viure a Madrid. Si, perquè hi ha una exposició al Retiro anomenada "The journey" que m'agradaria anar a veure.

L’exposició ens explica mitjançant set contenidors les “anècdotes” de la vida d’Helena, una jove de 18 anys de la república de Moldàvia que va ser obligada a prostituir-se a Londres.

Emma Thomson, que va inaugurar l’exposició amb la ministra d’Igualtat, explica que l’exposició no et deixa indiferent.

Molts dels que ja han assistit a l’exposició afirmen que no surten indiferents, que el que més els impacta és el contenidor on es reprodueix l’habitació on treballa Helena. El llit es mou a ritme d’una relació sexual, tot és ple de preservatius i l’olor és repugnant.

Nosaltres ens haurem de conformar en unes fotos i un vídeo... Gaudiu-ne, Madrilenys!

http://www.youtube.com/watch?v=3DRnsv8MSis

Ara ve Nadal...

Matarem al gall i a la butxaqueta no mos queda un ral!! Si fills i filles... Benvinguts a la època del consumisme!!! Jo sóc la primera en anar i comprar i comprar i comprar... Però diràs que és com una mena de teràpia, no? Bueno, el que us volia explicar avui...

Fa uns dies, complint en la meua obligació com a persona consumista que sóc, vaig passar per una botiga de joguets i ja se'm va quedar la cara com la del ninotet aquell del messenger (alt gr 66). Us deixo la foto a continuació per si us impacta tant com a mi...

Si, hi ha trens elèctrics de RENFE!!! No ens prenen prou el pèl en los preus dels bitllets, en los seus retards, en los seus seients durs de c... i en la “mala sombra” dels revisors??

Dono gràcies a Déu, al destí, a Llucifer o a qui sigue per no haver-me fet tindre fills de moment. No suportaria passar per davant de la botiga de joguets i que mon fill em demanés el tren de RENFE. No podria dir-li que no com a persona consumista i mare consentidora que seria... I pam, ja veus els cavalls parant a la porta de casa el dia 6 de gener portant un “paquetorro” per a mon fill.

Passat la tarda muntant el p... tren elèctric, adona-te'n que no sabies que això necessitava piles i no en tens, volta't mig poble buscant una botiga on trobar piles, busca un lloc de casa on et càpiga i quan ja el tens muntat, gaudeix-ne!!

Lo xiquet ja se t'haurà adormit perquè has tardat tant o més com per a muntar un moble de l'Ikea. I et poses a jugar tu. Imaginant que te'n ve un de cara i com és evident ets tu el que ha d'esperar un quart d'hora parat a la via del costat per deixar-li la via lliure a l'altre... Imaginant que el revisor et desperta en dos o tres copets al braç dient-te que “estás viajando en un expres i tu billete es de regional así que tienes que abonar-me cierta cantidad de euros...”. Imaginant que finalment al cap de dos hores i quaranta minuts arribes a casa (quan el recorregut en cotxe es d'una hora i mitja com a màxim). Imaginant que estàs dormint tranquil·lament i et desperta un: Próxima parada: CRambrils, Prupera parada: CRambrils o un Próxima parada l'A..polla- El Perellò.

Deixes d'imaginar i te'n vas al llit pensant que quan el xiquet torne al cole, pegaràs foc al tren de RENFE per a desfogar-te una miqueta dels moments que t'han fet viure els regionals, els catalunya expres i tots els seus amics.

Vull...

Buscant informació per a un treball ho he trobat. Si, últimament quan busco alguna cosa al google (quan googlejo) sempre em surten coses que no estan ni relacionades. És que el google ha deixat de ser una divinitat o és que jo perdo facultats? En fi, esta és una altra història.

He trobat un text de Joan Ollé on imitava un text de José Agustín Goytisolo. Com dirien a les xerrades que anem últimament les meues amistats i jo, no cal que us expliqui res d’estos dos personatges.. Segur que us heu llegit milers de biografies seues...

El text de Joan Ollé està molt bé, fa gràcia. He intentat imitar a Joan Ollé quan imita a José Agustín Goytisolo. Segur que me deixo algo...

Vull entendre les cançons a la primera i aprendre les lletres només escoltant-les una vegada. Vull parlar català, castellà, gallec, euskera, anglès, francès, portuguès, italià, alemany, grec, llatí, àrab i xinès. Vull anar una vegada per setmana al teatre i dos vegades per setmana al cinema. Vull que facin un món per als polítics i que estigui ben lluny. Vull tindre records des del moment en que vaig néixer. Vull saber si una persona em farà mal només en veure-la, així ja no la introduiria a la meua vida. Vull que la meua família sigue feliç de la manera que vulguen. Vull tindre una biblioteca a casa. Vull volar en globus. Vull fer una ruta de 365 dies per Londres. Vull viatjar fins que em canse. Vull tindre nebots i poder estar en ells. Vull algú que em face xocolate bullit i xurros quan me desperte un diumenge al matí. Vull tindre un pub. Vull saber parlar en la gent sense haver d'anar una mica alcoholicota. Vull assistir a un concert setmanalment. Vull treballar d'algo que m'agrade realment. Vull tindre als meus amics al costat en moments difícils. Vull ser sincera. Vull presenciar lo mil de cent sense folre ni manilles. Vull que la llibertat d'expressió sigue real. Vull que facen bous a festes i concerts dignes. Vull que els grups minoritaris comencen a ser majories. Vull que el català tingue el respecte que es mereix. Vull que les musiquetes dels ascensors i les que et posen d'espera quan truques a algun lloc siguen cançons de Muse. Vull saber ballar. Vull que ma mare sigue immortal. Vull estimar. Vull que m'estimen. Vull que Kurt Cobain i Freddy Mercury ressusciten. Vull aprendre'm la cançó de “aborregau” del Padre Jony. Vull tindre un fill que pugue estar orgullós de mi. Vull molta roba. Vull disfressar-me de Teo. Vull tindre una conversa en Matt Bellamy. Vull anar a Cuarto Milenio de públic. Vull dir tot allò que no dic. Vull que Rajoy confesse que la seua cançó preferida és “Bon dia” dels Pets. Vull que me canten el “Bona nit” mentre m'adormo. Vull una família. Vull ser feliç. Vull que l'alegria estigue sempre present a la meua i a la vostra vida.