Acomiadant-me...

I avui, que és un dia especial, acomiadarem l'any amb una reflexió d'algú molt especial: Paulo Coelho.

La parella somrient (Londres 1977)

Aleshores estava casat amb una noia que es diu Cecília i -en una època en què havia decidit deixar córrer tot allò que no m'entusiasmés- ens en vam anar a viure a Londres. Vivíem al segon pis d'una caseta de Palace Street i ens costava molt fer amics. Però cada nit, una parella jove, que sortia del pub del costat, passava per davant de la finestra i ens cridava i feia gestos perquè baixéssim al carrer.

A mi, em preocupaven molt els veïns, per això feia veure que allò no anava per mi i no baixava mai. Però aquella parella ens cridava sempre, encara que no hi hagués ningú a la finestra.

Una nit, vaig baixar i em vaig queixar pel xivarri que feien.

Immediatament, les seves rialles es van transformar en tristesa: em van demanar disculpes i se'n van anar. Aquella nit em vaig adonar que, encara que busqués amics, em preocupava més "què deien els veïns".

Vaig decidir que la pròxima vegada els convidaria a pujar a casa, i a prendre alguna cosa amb nosaltres. Em vaig estar tota una setmana a la finestra, però no van aparèixer. Vaig començar a freqüentar el pub, amb l'esperança de trobar-me'ls, però l'amo no els coneixia.

Vaig posar un cartell a la finestra on deia: "Torneu a cridar-me". Però l'únic que vaig aconseguir va ser que, un vespre, una colla de borratxos es posessin a cridar tots els renecs imaginables i la veïna -la que em preocupava tant- es queixés de mi al propietari.

No els vaig veure mai més.

Espero que la reflexió de Coelho us serveixi per entendre que hem de fer el que realment desitgem en aquesta vida sense pensar en los “veïns” ja que és l'única manera que podrem tindre aquella mena de felicitat que no ens podrà robar ningú. I esta felicitat és el que us vull desitjar a tots vosaltres pel nou any que comencem esta nit.

Esta nit brindaré per tots vosaltres i per a que sapigueu trobar els moments bons que tenen les coses dolentes que ens esperen al 2010 (que segur que n'hi haurà).

Me l'hauran de tallar per a que no parle CATALÀ!

No sé com explicar ben bé el que vull explicar, no sé si sabré trobar les paraules exactes per a definir els sentiments que tinc quan veig o sento coses d'estes. Indignació, ràbia, impotència i un llarg etcètera de sentiments negatius.

El PP d'Aragó ha realitzat un anunci en contra del català que em sembla... “molt feo”.*

Podeu unir-vos a ells mitjançant el facebook i sinó aquí teniu la seua pàgina web http://www.noalaimposiciondelcatalan.es/ (per si voleu posar-la a preferits) on trobareu comentaris molt bons com ara:

“Algunos se sentirán extraños en su propia tierra y hasta sentirán la necesidad de tener que marcharse, como ya está ocurriendo en otros sitios.”

 

“Aragones....reacciona de una vez..no sigas dormido viendo como esquilman e imponen una cultura que no es nuestra.”

“Jamás haría que mis hijos aprendieran fabla, por muy aragonesa que me sienta, ni muchísimo menos catalán. Los quiero demasiado como para hacerles perder el tiempo y conseguir lo que ya han conseguido en Cataluña ( con ñ ), que chavales jóvenes no sepan expresarse en español o que las empresas estén saliendo de esa región hartas con tanta tontería lingüística entre otras cosas.”

I així hi ha 43.564 persones que pensen més o menys el mateix ja que han recollit 43.567 firmes en contra de la Llei de Llengües del PSOE.

De part meua només vull dir unes certes coses...

Crec que s'haurien de comprar el 43.567 com a dècim de Nadal.

Crec que tots els espaNYols (en NY) que tenen el mateix pensament que els que han fet els comentaris que us he posat a dalt no poden parlar de democràcia com fan molts al fòrum de la pàgina.

Crec que haurien de ser els primers en vore el vídeo que em van fer arribar l'altre dia http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo i comprendran (si és que saben el que vol dir comprendre) qui imposa a qui i des de quan...

I, per molt catalana que em senti, si em ve un “castellanet” preguntant-me en la llengua de Cervantes, li contestaré de la forma que em pugi entendre i no fer-li passar el trauma de que hagi de traduir un: Giri a la dreta i tot recte.

Tot seguit us deixo un enllaç del programa de Buenafuente on parlen sobre el tema (minut 3.25 fins al 07.25).

http://www.youtube.com/watch?v=lmVOKAQ76b0

* Sovint uns trobareu l'expresió "molt feo" quan vulgue utilitzar frases on faig servir com a adjectiu la paraula  aquella que defineix les noies que treballen al carrer en lo bolset i tal...

The Journey

Des del dia 11 fins al 15 d'aquest més m'agradaria viure a Madrid. Si, perquè hi ha una exposició al Retiro anomenada "The journey" que m'agradaria anar a veure.

L’exposició ens explica mitjançant set contenidors les “anècdotes” de la vida d’Helena, una jove de 18 anys de la república de Moldàvia que va ser obligada a prostituir-se a Londres.

Emma Thomson, que va inaugurar l’exposició amb la ministra d’Igualtat, explica que l’exposició no et deixa indiferent.

Molts dels que ja han assistit a l’exposició afirmen que no surten indiferents, que el que més els impacta és el contenidor on es reprodueix l’habitació on treballa Helena. El llit es mou a ritme d’una relació sexual, tot és ple de preservatius i l’olor és repugnant.

Nosaltres ens haurem de conformar en unes fotos i un vídeo... Gaudiu-ne, Madrilenys!

http://www.youtube.com/watch?v=3DRnsv8MSis

Ara ve Nadal...

Matarem al gall i a la butxaqueta no mos queda un ral!! Si fills i filles... Benvinguts a la època del consumisme!!! Jo sóc la primera en anar i comprar i comprar i comprar... Però diràs que és com una mena de teràpia, no? Bueno, el que us volia explicar avui...

Fa uns dies, complint en la meua obligació com a persona consumista que sóc, vaig passar per una botiga de joguets i ja se'm va quedar la cara com la del ninotet aquell del messenger (alt gr 66). Us deixo la foto a continuació per si us impacta tant com a mi...

Si, hi ha trens elèctrics de RENFE!!! No ens prenen prou el pèl en los preus dels bitllets, en los seus retards, en los seus seients durs de c... i en la “mala sombra” dels revisors??

Dono gràcies a Déu, al destí, a Llucifer o a qui sigue per no haver-me fet tindre fills de moment. No suportaria passar per davant de la botiga de joguets i que mon fill em demanés el tren de RENFE. No podria dir-li que no com a persona consumista i mare consentidora que seria... I pam, ja veus els cavalls parant a la porta de casa el dia 6 de gener portant un “paquetorro” per a mon fill.

Passat la tarda muntant el p... tren elèctric, adona-te'n que no sabies que això necessitava piles i no en tens, volta't mig poble buscant una botiga on trobar piles, busca un lloc de casa on et càpiga i quan ja el tens muntat, gaudeix-ne!!

Lo xiquet ja se t'haurà adormit perquè has tardat tant o més com per a muntar un moble de l'Ikea. I et poses a jugar tu. Imaginant que te'n ve un de cara i com és evident ets tu el que ha d'esperar un quart d'hora parat a la via del costat per deixar-li la via lliure a l'altre... Imaginant que el revisor et desperta en dos o tres copets al braç dient-te que “estás viajando en un expres i tu billete es de regional así que tienes que abonar-me cierta cantidad de euros...”. Imaginant que finalment al cap de dos hores i quaranta minuts arribes a casa (quan el recorregut en cotxe es d'una hora i mitja com a màxim). Imaginant que estàs dormint tranquil·lament i et desperta un: Próxima parada: CRambrils, Prupera parada: CRambrils o un Próxima parada l'A..polla- El Perellò.

Deixes d'imaginar i te'n vas al llit pensant que quan el xiquet torne al cole, pegaràs foc al tren de RENFE per a desfogar-te una miqueta dels moments que t'han fet viure els regionals, els catalunya expres i tots els seus amics.

Vull...

Buscant informació per a un treball ho he trobat. Si, últimament quan busco alguna cosa al google (quan googlejo) sempre em surten coses que no estan ni relacionades. És que el google ha deixat de ser una divinitat o és que jo perdo facultats? En fi, esta és una altra història.

He trobat un text de Joan Ollé on imitava un text de José Agustín Goytisolo. Com dirien a les xerrades que anem últimament les meues amistats i jo, no cal que us expliqui res d’estos dos personatges.. Segur que us heu llegit milers de biografies seues...

El text de Joan Ollé està molt bé, fa gràcia. He intentat imitar a Joan Ollé quan imita a José Agustín Goytisolo. Segur que me deixo algo...

Vull entendre les cançons a la primera i aprendre les lletres només escoltant-les una vegada. Vull parlar català, castellà, gallec, euskera, anglès, francès, portuguès, italià, alemany, grec, llatí, àrab i xinès. Vull anar una vegada per setmana al teatre i dos vegades per setmana al cinema. Vull que facin un món per als polítics i que estigui ben lluny. Vull tindre records des del moment en que vaig néixer. Vull saber si una persona em farà mal només en veure-la, així ja no la introduiria a la meua vida. Vull que la meua família sigue feliç de la manera que vulguen. Vull tindre una biblioteca a casa. Vull volar en globus. Vull fer una ruta de 365 dies per Londres. Vull viatjar fins que em canse. Vull tindre nebots i poder estar en ells. Vull algú que em face xocolate bullit i xurros quan me desperte un diumenge al matí. Vull tindre un pub. Vull saber parlar en la gent sense haver d'anar una mica alcoholicota. Vull assistir a un concert setmanalment. Vull treballar d'algo que m'agrade realment. Vull tindre als meus amics al costat en moments difícils. Vull ser sincera. Vull presenciar lo mil de cent sense folre ni manilles. Vull que la llibertat d'expressió sigue real. Vull que facen bous a festes i concerts dignes. Vull que els grups minoritaris comencen a ser majories. Vull que el català tingue el respecte que es mereix. Vull que les musiquetes dels ascensors i les que et posen d'espera quan truques a algun lloc siguen cançons de Muse. Vull saber ballar. Vull que ma mare sigue immortal. Vull estimar. Vull que m'estimen. Vull que Kurt Cobain i Freddy Mercury ressusciten. Vull aprendre'm la cançó de “aborregau” del Padre Jony. Vull tindre un fill que pugue estar orgullós de mi. Vull molta roba. Vull disfressar-me de Teo. Vull tindre una conversa en Matt Bellamy. Vull anar a Cuarto Milenio de públic. Vull dir tot allò que no dic. Vull que Rajoy confesse que la seua cançó preferida és “Bon dia” dels Pets. Vull que me canten el “Bona nit” mentre m'adormo. Vull una família. Vull ser feliç. Vull que l'alegria estigue sempre present a la meua i a la vostra vida.

Analitzant Amposta (I)

No sé qui se n'ocupa d'estes coses. No sé si és l'alcalde, algun regidor o Rita la cantadora però si ho sabés, li preguntaria uns quants dubtes que em sorgeixen quan passejo per Amposta. Simplement ho preguntaria per curiositat i per tindre alguna raó consistent quan veuria coses com les que vaig veure ahir a la nit.

La història la puc començar dient-vos que no he entès mai perquè els bancs que posen per la ciutat estan de cara les cases. Potser hi ha alguna raó lògica i jo sóc curta i encara no ho he “pillat”.

Però el que vull explicar-vos i que realment m'ha semblat trist és el fet d'arribar al carrer Verge del Pilar (el carrer de les flors) i veure les cadiresmenjapipes allà instal·lades. Cadires-menja-pipes.

Està clar que a Amposta feien falta papereres, si... També està clar que per esta zona diràs que no sabíem el que eren perquè pel que fa a mi no recordo haver vist mai una paperera per n'estos carrers... Ja tenim un punt a favor: Han instal·lat papereres!! Però... Què és el que hi ha al costat de la paperera?? UNA cadira? Una trista cadira? Una cadira i una paperera...Veig la imatge del típic “agüelo” assentadet (tot sol, evidentment, només hi ha una cadira) menjant pipes ja que té la paperera al costat mateix per a tirar-les... En fi, no m'agrada massa la idea cadiresmenjapipes (que no estan ni de cara   la paret ni de cara al carrer) però no és el pitjor que he vist estos dies...

No cal que ens movem del Verge del Pilar per a que ens entren més ganes de plorar.
El carrer “Ample” ara s'haurà de dir “carrer ample de “ceres””. Està quedant tot molt ben arregladet però no sé quina mania tenen de fer les voreres tan summament amples i deixar la calçada tan estreta. Passa el camionet d' Acciona i t'arrenca el retrovisor!!!

Però em vaig tranquil·litzar quan vaig veure que havien fet un parell de coses que m'agradaven. Han substituit el “ceda” de la cruïlla Verge del Pilar/ Garcia Valiño per un STOP immens i que esperem que la gent respecte.

El que també van fer ahir (o abans i jo no ho havia vist) va ser obrir les llumetes de Nadal!! Unes més boniques que les altres, a uns llocs més que als altres... però això no canviarà mai! Ara diràs que Amposta té una miqueta més de vida!

Alfa

Quan ma mare em demana que li programe el vídeo per a gravar o que li explique com es miren les trucades perdudes del mòbil o qualsevol altra cosa relacionada amb la tecnologia, em dóna molta ràbia. La meua resposta és sempre la mateixa: Perquè no n'aprens? No ets tan i tan gran!!

La reflexió arriba quan surto fora al “quartet” a fumar (zona habilitada per als fumadors a casa de Margaret). M'assento a la cadira i em miro la màquina de cosir...

El que li passa a ma mare (en este cas i a la gent “gran” en general) és que no té prou picardia com per a contestar-me. La seua resposta hauria de ser sempre la mateixa: Jo no sabré mirar les trucades perdudes del mòbil, que al cap i a la fi si algú vol alguna cosa ja tornaran a telefonar, però tu no saps ni cosir-te un botó.

I és que vacil·lem molt de saber-ho tot sobre les noves tecnologies i no sabem ni cosir-mos un botó. Molts me podreu dir que si... Però expliqueu-me si sabeu fer una paella tan bona com la de les mares o sabeu posar una cortina o us passaríeu una tarde sencera cosint a la màquina arreglant alguna peça de roba que per una misèria d'euros la podeu tornar a comprar.

Si la resposta és si, us envejo i la meva reflexió ha estat equivocada i sorprenentment, les noves generacions som millors.

Singlot?

Si ric molt, em passa. Quan bec molt també. Algú s'ha parat a pensar què és i perquè ens passa?? Avui, per primera vegada a la meua vida ho he pensat.  Com és que tinc singlot??

* El singlot és un soroll inspiratori que resulta de la contracció brusca, intermitent i involuntària del diafragma i els músculs intercostals inspiratoris. Finalitza degut a un tancament brusc de la glotis.

He de dir que només he tingut un dels tres tipus de singlot, l'agut, transitori o benigne com vulgueu nombrar-lo. Este tipus de singlot dura menys de 48 hores (menys mal) .

El que més gràcia m'ha fet és corroborar científicament que el singlot és produït per varies causes en especial: Riure massa o l'excés d'alcohol!!!! Recordeu-m'ho quan baixessem de Tosses algun dissabte la nit i us pregunti: eeeeeeeeeeeh!!!!!!!!! Perquè tinc "hipo" ara eeeeh??? Tots los dissabtes igual, xeic!!!!

* Extret de la viquipèdia.

Plastidecors... Ja torno a ser aquí!!

Em diuen que ja ni escric amb plastidecors, que tinc el blog abandonat i un llarg etcètera.

I us dono la raó. Però és que se’m va acabar la punta dels plastidecors i abans no he comprat una maquineta...

Avui, per retornar a la vida blogaire, us volia parlar de la meva amiga, companya, coneguda... Y. Diem-li Y per no dir-li X, que diràs que fa més nom de noi.

L’Y és víctima (o per la forma de pensar de la seva família una afortunada) d’un matrimoni concertat.

Hauríem d’entendre que només estan seguint les tradicions de la seva cultura i el que per a nosaltres pot semblar un escàndol, per a ells és normal. Els seus pares s’han criat amb aquestes tradicions culturals i socials que xoquen tant amb la cultura occidental, la nostra i també, la de la seva pròpia filla.

A l’Y no li agrada el noi, no vol casar-se perquè està enamorada d’un altre. (Que tots podem endevinar qui és... L’F.)

Després d'intentar convèncer-la durant molt temps de que ja era prou gran per a prendre les seves decisions, que no estava al seu país i que aquí les coses eren diferents, he desistit. Suposo que el respecte als seus pares i a la seva cultura és superior a tot això.

I si ho mirem d'una altra manera, també podem suposar que la xifra de 15.000 € és molt dolça i al pronunciar-la se’t queda un bon gust a la boca... Que faria jo amb 15.000 euros?? Segur que l’Y en treu bon profit.

Tot i això, Y, et desitjo que siguis feliç durant el teu matrimoni concertat i que disfrutis dels 15.000 euros...

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.

"La alegría, ¿sa­bes?, es justamente lo que más he añorado. Posteriormente, seguro que sí, incluso he sido feliz; pero la felicidad es, respecto a la alegría, como una lám­para eléctrica respecto al sol. La felicidad siempre tiene un objeto, somos felices por algo, es un sen­timiento cuya existencia depende de lo exterior. La alegría, en cambio, no tiene objeto. Te posee sin ningún motivo aparente, en su esencia se parece al sol, arde gracias a la combustión de su propio co­razón."

Va dove ti porta il cuore, Susanna Tamaro.